Josep Maria de Sagarra

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra

Montserrat Altarriba

ÈXTASI

Has posseït el mar? Jo, l’horitzó.
Al llom d’un dofí daurat,
lluny de la barca, l’èxtasi
provocat per la impúdica llum
ens abrivava rius de sang
amb el més voraç i primitiu instint.
Retuts de fam, esberlàvem la petxina
amb els glavis afilats del desig.
Res no ens atreia, res, llevat del sol
i de les guspires de sal
que ens fendien les entranyes.
Embarcàrem de nit, rancorosos, cap al retorn,
deixant instants d’un Tot inoblidable
dibuixats a la franja de foc
on s’uniren els límits.
Absència de símbols a l’esplanada
del virginal silenci.
Només la complicitat del cel,
només la veracitat de l’infinit.
Portats d’un sol anhel, lluny de la barca:
Hem posseït el mar i l’horitzó.

Montserrat Altarriba

Marcel Tuyet

ALLIBERANT TEMORS

Que braços més lliures
puguin agafar el teu sol
que, cansat, reposa en el llit d’ones.

Que el front de lluna
que ara cerques per atzar
no et condemni a l’endemà.

Que al final de l’univers
t’esperi la llum fictícia
que projecta ombres obscenes.

Que aquests dits estranys
em desprenguin de la molsa
que embolcalla els meus sentits.

I és trist.
Però no és gaire sovint que tenim
els records que volem.

Marcel Tuyet

Josep Carner

CONVERSA DE NÚVOLS

Eren tres núvols un matí plaent:
nous, escampats escabelladament.
-De bella gana, deia l'un, faria
voltant el món, interminable via.
És mon desig de cavalcar tot vent.

-El vent, deia el segon, t'esfilagarsa;
és malsegur d'anar damunt davall.
Val més durar tot un hivern, colgar-se
damunt la neu quietament esparsa
i ésser avar, aclofat en una vall.

Feia el petit: -Oh, córrer, quin martiri!
durar, quin greu! Voldria avui, colpit
pel sol vermell quan de biaix em miri,
fer-me encenall ardent i defallir-hi
i estalviar-me l'ombra de la nit.

Josep Carner

Jordi Lladó i Vilaseca

BASSALS

Era aquell gran Baudelaire,
el que primer us va cantar?
Era un cigne o era un oca?
Tant fa: l'aigua era pudent
i el racó mústic.
Tu que cerques el lluent
entre aquest sinell tan llostre,
mira el nen com xipolleja
i el colom que estanys implora.
(Vora teu, uns tristos tràfecs,
mercadet de la miseria).

Jordi Lladó

Jordi Lladó i Vilaseca

MAITINES

Marge a marge,
feixa a feixa,
l'hivern destil.la reguerols fumosos,
i un tebi bany desvetlla les clivelles
de l'hort,
dels camps...
Cap a migjorn, rius i ferrovies,
mines, xemeneies i filats,
i un convoi blau i fusta que travessa les arcades.
Rere els vidres, l'alegria a doll juga amb els llirons,
i sent el xiulet que travessa els mars daurats,
i flaira la viola que ja brolla.

Jordi LLadó