Vicent Andrés Estellés - Font serena

FONT SERENA

A les nits escoltàvem entre el foc
passes cansades passes de cristall
al matí miràvem la finestra
oh font llunyana de la llibertat

Pujava el foc en llargues flames
flames d'amor i d'ansietat
ens cremava la sang i ficàvem
a les flames les pobres mans

Cantaven els obrers dalt dels andamis
semblava un colomer el dia blanc
venien plomes navegant lleugeres
oh font segura de la llibertat

Rebotava el pa a les paneres
i cantava la claredat
com l'aigua del poal corrien
mans de la solidaritat

El dia era com un vers senzill
el vent estava ple de davantals
enllestia la dona l'amanida
oh font senzilla de la llibertat

Com una parra prosperaven
els sentiments de dignitat
i la sang rebentava els cànters
de popular seguretat

Dessota l'or multiplicat del dia
creixen himnes com apostolats
com homes com treballadors colzes
oh font augusta de la llibertat

Avançaven les hores
duien el pas lleuger i compassat
alegrement els saludaven
des dels ports i des dels terrats

Cantava el dia com un vers senzill
el recorria una aigua popular
flotaven illes de corbelles punys
oh font alegre de la llibertat

Desencaixades les finestres
els balcons volien cantar
oh llum clara i sense cadenes
dia del signe rescatat

Enamoradament enamorada
la vida que pujava com el pa
il·luminant els llits i l'alegria
oh font tranquil·la de la llibertat

Bastien edificis feien mobles
treballaven la fusta de la pau
les aloses covaven entre versos
oh font serena de la llibertat

Vicent Andrés Estellés

Marcel Tuyet - La barra cega

LA BARRA CEGA

Topant de cap en una i altra barra,
avançant d’esma pel camí del vici,
se’n ve el patumaire tot sol. Va cego.
D’un mal fuet petat amb mala traça,
la Guita va foradar-li una bóta i en l’altra
li ha posat mau-mau: el patumaire va cego.
Ve a abeurar-se al bar, com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb llurs companys, no: ve tot sol.
Els seus companys, per la plaça, per la barana,
pel brogit del Vall i en la Ribera,
fan dringar les ampolles mentre contemplen
els balls a l’atzar... Ell cauria.
Topa de morro en l’enregistradora caixa
i recula afrontat... Però torna
i baixa el cap a la pica dels plats i beu calmós.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al sostre, enorme, el cremat barret
amb un gran gest de pasdoble; parpelleja
quan veu aquell munt de nines i se’n torna,
orfe de vi, sota el petard que crema,
vacil·lant pels tirabols inoblidables,
brandant, permanentment, una altra bóta.

Marcel Tuyet