dilluns, 28 d’abril del 2008
Tomàs Arias
frares i mares
quantes dones cal conèixer
per dir que coneixes les dones?
dues? cent? totes?
i com les has de conèixer?
pel nom? d'haver-t'hi allitat?
d'haver-t'hi casat?
d'haver-te'n divorciat?
voler conèixer les dones
s'entén que és, clarament,
una temeritat.
una dona és una planta,
que no vol aigua,
que en vol molt poca,
i no sempre, a vegades.
cal observar-la atentament,
i no hi ha norma, ni mesura,
ni possibilitat de relaxar-se,
que ho nota, i se'n ressent.
d'homes, en canvi,
només n'has de veure un,
són tots iguals.
un home és un paquet de feina
que descuida sistemàticament
la higiene personal i tendeix
inexorablement al consum
de pornografia, això sinó
enfila vicis més particulars
com la consumició de drogues
plàstiques o ludopàtiques
o el tan polèmic i freqüent
abús de la força bruta.
vicis, tots ells,
ideats amb l'única finalitat
d'evidenciar l'estupidesa
masculina i contribuir a impulsar
la imparable revolució femenina
que culminarà, segur,
amb la conquesta d'un món
inequívocament millor,
governat per elles,
amb elles i entre elles.
un nou ordre biològic
en el que l'home,
definitivament estupiditzat
i melangiós recuperarà
el seu lloc a l'univers
que no és altre que
procurar i mantenir
el benestar i la satisfacció
de la dona.
val, ara ja podem follar, o tampoc?
Tomàs Arias
Del llibre Odi sobre tela, gener 2008
diumenge, 27 d’abril del 2008
Jordi Enjuanes-Mas
Pomell de roses seques
D’un altre temps, d’un altre espai, les roses
estantissament seques, guarden forma,
si no el color, record, si no l’aroma,
mots velats en un vers ja fet silenci.
Encara en els vells pètals, el misteri
resta clos, amagat en laberíntics
corrents per on la saba ara adormida
fluïa des del cor pur de la terra.
I no sabria dir com són penyora
de l’esclat del que foren i com resta
l’anhel de llum en aquests ulls que em miren
més enllà de la pàtina polsosa
d’aquestes roses que temps ha collírem
i són un crit i un cant flairós de vida.
Jordi Enjuanes-Mas
dimarts, 22 d’abril del 2008
Jaume Roig
divendres, 18 d’abril del 2008
Guillem de Berguedà
Arondeta
Oreneta, el teu cant m'enfurisma:
què vols? què cerques? que no em deixes dormir?
M'has enutjat i no sé què respondre,
perquè jo no he estat sa des de que vaig travessar Gironda;
i com que no em dius salutació o missatge
de Bon Esper (Bona Esperança), no entenc ton llenguatge.
II
Senyor amic, ràpidament em féu venir
la vostra dama, perquè té desig de vós,
i si ella fos, com ho sóc jo, oreneta,
ja fa dos mesos que us fóra a l'espona;
però com que no sap el país ni la ruta,
m'ha enviat ací per saber la vostra intenció.
III
Oreneta, millor t'hauria d'acollir
i honrar-te i estimar-te i servir-te més.
Que us salvi el Déu que tot el món corona,
que formà cel i terra i mar profunda;
i si jo us he dit alguna vilania,
per favor us demano que no se'm torni dany.
IV
Senyor amic, qui em féu venir a vós,
Vostra dama, em féu jurar i prometre
que us recordés la sibella de la gonella
i l'anell d'or, que convé que s'amagui,
i quan us va posar la bona fe en penyora
amb un bes que tinguéreu per avançat.
V
Oreneta, del rei no em puc separar
perquè a Tolosa em convé seguir-lo;
però bé sap mon Jordan, que encara que algú rondini,
al mig del prat, prop de l'aigua del Garona,
el derrocaré davant tots sobre l'herba,
i no crec dir jactància ni vilesa.
VI
Senyor amic, Déu us deixi complir
vostre desig, que jo no podré evitar,
quan me'n vagi, que em pelin o em plomin,
i quan sabrà que esteu en regne estrany,
li'n patirà son cor fer i salvatge.
(1185)
Guillem de Berguedà (1130?-1195 / 1196)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)