diumenge, 30 de novembre del 2008

Josep Maria de Sagarra

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra

dimecres, 19 de novembre del 2008

Montserrat Altarriba


ÈXTASI

Has posseït el mar? Jo, l’horitzó.
Al llom d’un dofí daurat,
lluny de la barca, l’èxtasi
provocat per la impúdica llum
ens abrivava rius de sang
amb el més voraç i primitiu instint.
Retuts de fam, esberlàvem la petxina
amb els glavis afilats del desig.
Res no ens atreia, res, llevat del sol
i de les guspires de sal
que ens fendien les entranyes.
Embarcàrem de nit, rancorosos, cap al retorn,
deixant instants d’un Tot inoblidable
dibuixats a la franja de foc
on s’uniren els límits.
Absència de símbols a l’esplanada
del virginal silenci.
Només la complicitat del cel,
només la veracitat de l’infinit.
Portats d’un sol anhel, lluny de la barca:
Hem posseït el mar i l’horitzó.

Montserrat Altarriba

dimarts, 18 de novembre del 2008

Marcel Tuyet


ALLIBERANT TEMORS

Que braços més lliures
puguin agafar el teu sol
que, cansat, reposa en el llit d’ones.

Que el front de lluna
que ara cerques per atzar
no et condemni a l’endemà.

Que al final de l’univers
t’esperi la llum fictícia
que projecta ombres obscenes.

Que aquests dits estranys
em desprenguin de la molsa
que embolcalla els meus sentits.

I és trist.
Però no és gaire sovint que tenim
els records que volem.

Marcel Tuyet

dissabte, 15 de novembre del 2008

Josep Carner


CONVERSA DE NÚVOLS

Eren tres núvols un matí plaent:
nous, escampats escabelladament.
-De bella gana, deia l'un, faria
voltant el món, interminable via.
És mon desig de cavalcar tot vent.

-El vent, deia el segon, t'esfilagarsa;
és malsegur d'anar damunt davall.
Val més durar tot un hivern, colgar-se
damunt la neu quietament esparsa
i ésser avar, aclofat en una vall.

Feia el petit: -Oh, córrer, quin martiri!
durar, quin greu! Voldria avui, colpit
pel sol vermell quan de biaix em miri,
fer-me encenall ardent i defallir-hi
i estalviar-me l'ombra de la nit.

Josep Carner

dilluns, 10 de novembre del 2008

Jordi Lladó i Vilaseca


BASSALS

Era aquell gran Baudelaire,
el que primer us va cantar?
Era un cigne o era un oca?
Tant fa: l'aigua era pudent
i el racó mústic.
Tu que cerques el lluent
entre aquest sinell tan llostre,
mira el nen com xipolleja
i el colom que estanys implora.
(Vora teu, uns tristos tràfecs,
mercadet de la miseria).

Jordi Lladó

Jordi Lladó i Vilaseca


MAITINES

Marge a marge,
feixa a feixa,
l'hivern destil.la reguerols fumosos,
i un tebi bany desvetlla les clivelles
de l'hort,
dels camps...
Cap a migjorn, rius i ferrovies,
mines, xemeneies i filats,
i un convoi blau i fusta que travessa les arcades.
Rere els vidres, l'alegria a doll juga amb els llirons,
i sent el xiulet que travessa els mars daurats,
i flaira la viola que ja brolla.

Jordi LLadó

dilluns, 15 de setembre del 2008

Cant de la independència



No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora,
camini tota sola vers l'Ideal que enarbora
bon punt vibri pels aires el crit de Via fora!
i la bandera santa onegi a nostra vora.

Finí el seu esclavatge la terra catalana;
avui tota es redreça sentint-se sobirana,
al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria
si cal als braços força per aixecar els fusells.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats.
Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure.
I si vivim veurem la Catalunya lliure
formant en la sardana dels pobles alliberats.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Lletra: Vicenç-Albert Ballester
(creador el 1908 de la senyera estelada)
Música: Del cantautor Josep Meseguer
Veu: Núria Inglès
Arranjaments musicals: Jordi Prades

dilluns, 28 de juliol del 2008

Joan Salvat - Papasseit


Prometença

escolta amada meva:

si jo anava a una guerra

portaria l’espasa com els guerrers d’abans

duien l’arc de sagetes

lluitaria qui sap per quina ampla bandera

-però millor que fos la de la meva terra:

quatre barres de sang

l’or del cor que voleia

muntaria un cavall de crinera lluenta

i el meu nom s’alçaria

més alt que la congesta

el meu casc

com l’estel

prendria les ciutats

i llurs noies vindrien a rebre’m

no sabria tornar

si tornar no podria amb l’espasa florida

Joan Salvat-Papasseit

dimecres, 9 de juliol del 2008

Marcel Tuyet


Immiscible

Com cíclic maldecap d’una ressaca
bastida d’aiguardent desconegut,
gronxat a l’epidermis d’una hamaca
així jo redibuixo el món que put.

I escopiré gargalls a la vorera
quan l’univers no em porti la contrària.
Em quedo sol a les sales d’espera
com màrtir bolxevic nascut d’un pària

arraconat a les conques del Sena.
Evito, de les penes, sortir il·lès
i resguardar-me el cap sota l’ombrel·la.

No m’és possible barrejar-me més:
vomito un trist consol de quars i mica
a un orinal ben brut de pàl·lid gres.

Marcel Tuyet i Plans

divendres, 4 de juliol del 2008

Joan Vinyoli


L'arbre incandescent

Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.

Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.

Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.

Joan Vinyoli

dilluns, 30 de juny del 2008

Joan Maragall


Els ametllers

Fulls de dietari - 1901

23 de gener:
Avui, per la primera i dolça volta,
m'ha sorprès la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de l'hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts
de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines.

6 de febrer:
Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l'alegria
d'haver florit innocents
abans de l'hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:
Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.

Joan Maragall

dimecres, 18 de juny del 2008

Laia Martinez i Lopez


a. masturbadora

El mirall es fa gran
[com les meves pupil·les]
i l'habitació queda fosca
i m'hi acostumo
felina.
Perfum de mi,
del meu perfum
i del fum
de la cigarreta, que s'escola
per entre els cabells
i els pèls, de maria,
que arranco un cop al mes
i els pits es mouen,
[els naturals, els de silicona no]
suaus,
com una barca deixant remar
la corrent.
No penso en ell, ni en tu,
en mi i m'excita
que m'estimi tant.
El mirall s'entela, s'estreny,
i la música s'eixorda
amb els meus crits
ofegats
[ai, els veïns!],
i tinc els dits amagats
entre les cames,
jugant.
Com els nens petits
al Toca-toca,
amb les textures dures,
aspres i llefiscoses

Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984)

dilluns, 16 de juny del 2008

Miquel Pujadó / Léo Ferré


Els poetes

Són éssers molt estranys, que viuen de la ploma
o que no en viuen pas, depèn de l’estació.
Són éssers molt estranys, que travessen la broma
amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.

Tancada en un flascó tenen l’ànima prima;
els seus diners, als llibres que mai no han editat;
la seva dona viu lligada a alguna rima
que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.

I pinten de colors l’asfalt gris i discret:
quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà.
Amb cintes de vellut decoren l’alfabet
i treuen pels carrers els mots a passejar.

Tenen sovint un gos, company de vi i misèria,
que els llepa tendrament les mans, mentre li surt
dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria
que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.

Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors
hi veuen, amagats, somriures femenins.
Són éssers molt estranys, que canten les dissorts
tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.

Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales
que la Literatura enganxarà més tard
al seu espectre gèlid, quan pugin les escales
que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.

Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles,
i saben aturar-se per beneir els cavalls.
Caminen per l’horror, amb el cap a les illes
on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.

Titllen d’artificials els seus breus paradisos,
i fiquen els seus versos al fons d’un calabós,
talment com si poguessin recloure un bloc de pisos
perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.

Miquel Pujadó / Música de Léo Ferré

dijous, 12 de juny del 2008

Jordi Enjuanes-Mas


La mar que mai no calla

A l’amic Quirze Grifell

Picapedrers ens fa a tornajornals
la terra a qui retem franc vassallatge,
nues les mans, els somnis per avals
i uns mots antics com únic heretatge.

I carreu a carreu, els murs pairals
ens cal alçar sense cap més guiatge
que aquell que allà a Pedret en bells murals
se’ns dóna amb els colors purs del missatge.

Bastim el nou casal! I un nou anhel,
vencent la nit que encara ens atenalla,
alci un pi de tres branques vers el cel.

I que els mots siguin vent que ningú esqualla,
la nostra parla, ardent caliu fidel,
la nostra veu, la mar que mai no calla.

Jordi Enjuanes-Mas

dimecres, 11 de juny del 2008

dilluns, 9 de juny del 2008

Blanca Llum Vidal

Furt

"D’un cop de martell parteixo una roca
i de l’esquerda en surt
un vol de papallones".
Joan Brossa


M’he inventat la pluja aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda.
La percepció és una fumera
que no entela dins l’esperit,
car t’enlaira amb peus en terra
i cor enllà.
Estenc l’armilla molla
i el vent escup la pluja dins la llar.
La percepció és un espinguet de cosa viva
i un poc... de què diria?
com ser lladre de la pena.
M’he robat el Mal-que-atrapa aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda.
Estenc l’armilla molla
i el vent escup la pluja dins la llar.
I jo aquí
sentint la tramuntana
sentint que el riu va ple
sentint eixa gropada
sentint que la font raja
m’he robat, m’he furtat, quasi m’he pres
i m’he donat, m’he regalat.
La percepció és un llamp de vida
no dins l’ull, sinó en l’esguard.
La percepció és ballar amb la mort
i dar-li voltes, mitja volta
i tal volta mitja volta
és fer possible l’altra mitja.
És de nit i no fa vent.
M’he inventat la pluja aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda
i fot un vent que mou la terra
i li da voltes, mitja volta
i tal volta mitja volta
és fer possible l’altra mitja.
L’única cosa que veig és la que no sento.
M’he inventat sentint la pluja aquesta tarda.


Blanca Llum Vidal (1/6/08)

dijous, 5 de juny del 2008

Hermínia Mas


Onze anys

En David
viu, com altres jubilats,
a Califòrnia,
en una casa de fusta.
Té, com altres jubilats,
3 acres de terreny.
Però deixa morir
la fruita dels arbres
i volta pel bosc a les nits
quan sent els coiots.
Diuen que no ha dormit
des que va tornar
amb la guerra al cap.
L'enemic era lluny
i no tenia cara.
Va dir que disparessin.
Després, en acostar-s'hi,
va veure els ulls ja morts
d'un nen d'onze anys.

Hermínia Mas

dilluns, 2 de juny del 2008

Enric Casasses



Terminal Bé

érem a la vela per entre les tecles de la natura quan
érem per una taula sobre les òrfenes que ens oferiren
érem garfibles i doblegables pels encenedors del suro del cap
érem capaços de veure en tot les pinces
érem la força que fa que hi hagi una força
érem la forca dels ultimàtums de la matèria
érem els mossos a cal mecànic i reparàrem santa clotilde
érem una tonada que no se sap com deu ser i així segur que no
érem responsables de fer això perquè no es fa
érem a tot arreu
érem un fonament nou possible a cara o creu
érem velocitats incontastrables encada batec
érem la folla improvisació i sa partitura exacta quan encara no s'havien vist
érem viscuts per altres que després se'n cansaven
érem atacats per vidents que no passaven el mur d'abelles
érem d'un amb un i àdhuc de dos en dos arribats a aigües mortes i tornar
érem d'una sola manera sense dimonis ni mula guita ni llagues estranyes
érem quelcom que hom no recomana ni ho vam recomanar
érem els discutidors de l'ametlla amarganta a cada plaça
érem encarregats d'escombrar i ho vam haver de fer amb els dits
érem vora el pou sec mirant el nen al fons mentjant-se el pa amb tomàquet
érem pastura de tots els mites i rebrotàvem
érem defensats per dones pobres de llengua menystinguda
érem al darrer moment salvats per elles i sobrevivíem
érem dels que no ens havíem quedat al cementiri a veure què
érem els que trobàvem recanvis a qualsevol mena de món real
érem les mongetes tendres per al marquès i el marquès per a les mongetes
érem a estudi estudiant persianes estudiant columnes
érem a veure si el pa serà de franc ja o què
érem a peu per sobre els terrats i a vegades molt més amunt
érem de preguntar-ho directament
érem l'abecé l'últim autobús
érem i no érem i palpàvem misèria i riquesa i la finor dels tramussos
érem, en un camí de vora mar des d'on es veia que arribaves amb les mans buides
i amb una branca de fonoll als llavis
i amb tots els llums de l'univers encesos
i amb fressa d'animals entre les mates
i amb les ones esbotzant-se acompanyant-te
i amb els passos descalços mesurats entre una trencadissa de vidres
i amb aire d'estar sempre a prop del riure a prop del plor
i amb una quantitat d'encàrrecs infantils embolicats pel cos
i amb l'esgarrifor de ser la gota que fa vessar tots els gots
i amb tot i això no et vam dir res, què vols?

Enric Casasses

divendres, 30 de maig del 2008

Jacint Verdaguer


Plus ultra

Allà d'allà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
- Estrelleta - jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

Jacint Verdaguer

dijous, 22 de maig del 2008

Maria del Mar Bonet



Anells d'aigua

Creix la lluna dins l'anell,
el meu anell d'aigua.
Com em brillarà la mà
amb la gota de rosada!

La bona tarda de pluja
ha fet respirar el jardí,
que guarda com un tresor
una gota a cada fulla.

Aniré per camins
que no tenen guarda
i m'asseuré respirant
ben a prop de les plantes.
Si sento el teu alè prop meu,
em tornaré aigua estancada,
escaleta per pujar,
flor de baladre,
roseta del roser blanc
i palmera enamorada.

M'han robat el meu anell
amb la gemma color d'aigua.
A quina mà creixerà
la lluna que jo estimava?

Maria del Mar Bonet

dijous, 15 de maig del 2008

Eduard J. Verger


A la imatge, Vicent Andrés Estellés

TÚMUL FET A CODOLADES
PER UNA MUSA DE LA RIBERA
EIXINT PEL PORTAL DEL TAMBOR
A LA VORA DEL RIU MAGRE



Pensà un poeta carletí
un diumenge de rams, de bon matí:
- M'ha revelat el Pare Déu
com recobrar la glòria que se'm deu.
Perquè la dura competència
me la té segrestada, ací en València
i en bona part de Catalunya:
com més poetes hi ha, més se m'allunya.
A partir d'ara, si Déu vol,
tindré una llengua per a mi tot sol,
on no hi haurà cap Estellés,
cap Riba, cap Espriu ni cap Garcés
ni Vinyoli ni Triadú
ni Arderiu ni Manent ni Vallverdú
ni Rosselló ni Ferrater
ni Bartra ni Folguera ni Carner
ni Teixidor ni Martí i Pol
ni Foix ni Papasseit ni de Palol
ni Sarsanedas ni Llompart
ni Brossa ni Bonet ni Pere Quart
ni Pons ni cap López Picó
ni Fuster ni ningú més gran que jo.
I, tot allò que tinc escrit,
tornaré a publicar-ho, traduït
del català al meu nou invent:
total és suprimir algun accent
i molt poc més: s'entendrà igual,
ací i en Santanyí i en la Bisbal.
Però, la feta que hauré fet...,
no se'n voran més grosses ni en Carlet!

Eduard J. Verger

dilluns, 12 de maig del 2008

Joan Salvat - Papasseit


Res no és mesquí

A Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit

Del llibre L'irradiador del port i les gavines

dilluns, 28 d’abril del 2008

Tomàs Arias


frares i mares


quantes dones cal conèixer

per dir que coneixes les dones?

dues? cent? totes?

i com les has de conèixer?

pel nom? d'haver-t'hi allitat?

d'haver-t'hi casat?

d'haver-te'n divorciat?



voler conèixer les dones

s'entén que és, clarament,

una temeritat.



una dona és una planta,

que no vol aigua,

que en vol molt poca,

i no sempre, a vegades.

cal observar-la atentament,

i no hi ha norma, ni mesura,

ni possibilitat de relaxar-se,

que ho nota, i se'n ressent.



d'homes, en canvi,

només n'has de veure un,

són tots iguals.

un home és un paquet de feina

que descuida sistemàticament

la higiene personal i tendeix

inexorablement al consum

de pornografia, això sinó

enfila vicis més particulars

com la consumició de drogues

plàstiques o ludopàtiques

o el tan polèmic i freqüent

abús de la força bruta.

vicis, tots ells,

ideats amb l'única finalitat

d'evidenciar l'estupidesa

masculina i contribuir a impulsar

la imparable revolució femenina

que culminarà, segur,

amb la conquesta d'un món

inequívocament millor,

governat per elles,

amb elles i entre elles.

un nou ordre biològic

en el que l'home,

definitivament estupiditzat

i melangiós recuperarà

el seu lloc a l'univers

que no és altre que

procurar i mantenir

el benestar i la satisfacció

de la dona.



val, ara ja podem follar, o tampoc?


Tomàs Arias

Del llibre Odi sobre tela, gener 2008

diumenge, 27 d’abril del 2008

Jordi Enjuanes-Mas


Pomell de roses seques

D’un altre temps, d’un altre espai, les roses
estantissament seques, guarden forma,
si no el color, record, si no l’aroma,
mots velats en un vers ja fet silenci.

Encara en els vells pètals, el misteri
resta clos, amagat en laberíntics
corrents per on la saba ara adormida
fluïa des del cor pur de la terra.

I no sabria dir com són penyora
de l’esclat del que foren i com resta
l’anhel de llum en aquests ulls que em miren

més enllà de la pàtina polsosa
d’aquestes roses que temps ha collírem
i són un crit i un cant flairós de vida.


Jordi Enjuanes-Mas

dimarts, 22 d’abril del 2008

Jaume Roig


El cavaller


Lo cavaller

Jordi guerrer

cuida avançar

per defensar

del rei la filla

on era el drac

tal premi n'hac:

molt poc après

ell ne fou pres

e fort batut;

dins en Barut

fou escorxat

per mig serrat.


Jaume Roig (1401-1478)

divendres, 18 d’abril del 2008

Guillem de Berguedà


Arondeta

Oreneta, el teu cant m'enfurisma:
què vols? què cerques? que no em deixes dormir?
M'has enutjat i no sé què respondre,
perquè jo no he estat sa des de que vaig travessar Gironda;
i com que no em dius salutació o missatge
de Bon Esper (Bona Esperança), no entenc ton llenguatge.

II
Senyor amic, ràpidament em féu venir
la vostra dama, perquè té desig de vós,
i si ella fos, com ho sóc jo, oreneta,
ja fa dos mesos que us fóra a l'espona;
però com que no sap el país ni la ruta,
m'ha enviat ací per saber la vostra intenció.

III
Oreneta, millor t'hauria d'acollir
i honrar-te i estimar-te i servir-te més.
Que us salvi el Déu que tot el món corona,
que formà cel i terra i mar profunda;
i si jo us he dit alguna vilania,
per favor us demano que no se'm torni dany.

IV
Senyor amic, qui em féu venir a vós,
Vostra dama, em féu jurar i prometre
que us recordés la sibella de la gonella
i l'anell d'or, que convé que s'amagui,
i quan us va posar la bona fe en penyora
amb un bes que tinguéreu per avançat.

V
Oreneta, del rei no em puc separar
perquè a Tolosa em convé seguir-lo;
però bé sap mon Jordan, que encara que algú rondini,
al mig del prat, prop de l'aigua del Garona,
el derrocaré davant tots sobre l'herba,
i no crec dir jactància ni vilesa.

VI
Senyor amic, Déu us deixi complir
vostre desig, que jo no podré evitar,
quan me'n vagi, que em pelin o em plomin,
i quan sabrà que esteu en regne estrany,
li'n patirà son cor fer i salvatge.

(1185)

Guillem de Berguedà (1130?-1195 / 1196)