Màrius Torres - ¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles...?

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.


Màrius Torres
18 de juny 1942

Agustí Ferrer - Per tu, Joan

PER TU, JOAN

Cobries amb l´orgasme gris blavós,
de gram estructurat, l´argila eixorca.
Li burxes els budells a cops de forca
i un arbre, a cada trau, neix vermellós.

Eròtic modelador,
pastosa dèria,
densa matèria,
pintor!

Terrisses i fang mut al finestral,
estàtics atuells de pell cremada
sotgen murmuris freds de cantonada,
vençut el blanc binomi original.

Geomètric creador,
febrós artista,
foll alquimista,
pintor!

Abstractes harmonies verd foscant
amaguen vells secrets fressats de móres.
Baveja gotes d´aigua per les vores
la clepsa que la sorra va xuclant.

Eremita del color,
bruixot, poeta,
sòlid esteta,
pintor!

Baixaven els ramats d´escorça bruna
per negres espirals, formant meandres.
Estrenyen el camí vols de calandres
i es cargolen les branques, una a una.

Embriac de la foscor,
pinzell perfecte,
germà dilecte,
pintor!

Agònics espetecs d´ala esquinçada
solcaven recs de sofre pel teu pit.
Roents ungles de foc ja són oblit
i dringa pels teus ulla la nova albada.

Pipaire i compositor,
ritme i vivència,
grec de Florència,
pintor!

Agustí Ferrer i Gasol
Juny de 1975


Nota de l'autor

Vaig compondre aquest senzill però emotiu poema l´any 1975. (Hòstia! M´he fotut vell). Cada quartet decasíl·lab correspon a una visió personal d´un quadre concret, excepte l´últim que, per raons paleses, he escrit aquests dies, ajustant-me, tant com he pogut, a l´estil, ritme i rima dels versos originals.

Jaume Pla, Mazoni - Perduts

PERDUTS

Càlida i fresca com les primeres nits d’estiu
suau i ferma com tu quan somrius
la llum que ens envolta neix aquí al nostre costat
totes les mentides neixen de la veritat

Perduts en la boira però agafats de la mà
ja no hem de demanar perdó mai més
mor la tristesa que ens tenia glaçats tot aquest temps

Calor de ciutat bruta i rovellada per mil motius
que ens abraci l’aigua i dormim al llit del riu
adonar-se de tot no és cap cosa dolenta
el vent s’ho emportarà si estàs prou atenta

Perduts en la boira però agafats de la mà
ja no hem de demanar perdó mai més
mor la tristesa que ens tenia glaçats tot aquest temps

Jaume Pla, Mazoni

Per escoltar la cançó, cliqueu a PERDUTS

Vicent Andrés Estellés - Font serena

FONT SERENA

A les nits escoltàvem entre el foc
passes cansades passes de cristall
al matí miràvem la finestra
oh font llunyana de la llibertat

Pujava el foc en llargues flames
flames d'amor i d'ansietat
ens cremava la sang i ficàvem
a les flames les pobres mans

Cantaven els obrers dalt dels andamis
semblava un colomer el dia blanc
venien plomes navegant lleugeres
oh font segura de la llibertat

Rebotava el pa a les paneres
i cantava la claredat
com l'aigua del poal corrien
mans de la solidaritat

El dia era com un vers senzill
el vent estava ple de davantals
enllestia la dona l'amanida
oh font senzilla de la llibertat

Com una parra prosperaven
els sentiments de dignitat
i la sang rebentava els cànters
de popular seguretat

Dessota l'or multiplicat del dia
creixen himnes com apostolats
com homes com treballadors colzes
oh font augusta de la llibertat

Avançaven les hores
duien el pas lleuger i compassat
alegrement els saludaven
des dels ports i des dels terrats

Cantava el dia com un vers senzill
el recorria una aigua popular
flotaven illes de corbelles punys
oh font alegre de la llibertat

Desencaixades les finestres
els balcons volien cantar
oh llum clara i sense cadenes
dia del signe rescatat

Enamoradament enamorada
la vida que pujava com el pa
il·luminant els llits i l'alegria
oh font tranquil·la de la llibertat

Bastien edificis feien mobles
treballaven la fusta de la pau
les aloses covaven entre versos
oh font serena de la llibertat

Vicent Andrés Estellés

Marcel Tuyet - La barra cega

LA BARRA CEGA

Topant de cap en una i altra barra,
avançant d’esma pel camí del vici,
se’n ve el patumaire tot sol. Va cego.
D’un mal fuet petat amb mala traça,
la Guita va foradar-li una bóta i en l’altra
li ha posat mau-mau: el patumaire va cego.
Ve a abeurar-se al bar, com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb llurs companys, no: ve tot sol.
Els seus companys, per la plaça, per la barana,
pel brogit del Vall i en la Ribera,
fan dringar les ampolles mentre contemplen
els balls a l’atzar... Ell cauria.
Topa de morro en l’enregistradora caixa
i recula afrontat... Però torna
i baixa el cap a la pica dels plats i beu calmós.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al sostre, enorme, el cremat barret
amb un gran gest de pasdoble; parpelleja
quan veu aquell munt de nines i se’n torna,
orfe de vi, sota el petard que crema,
vacil·lant pels tirabols inoblidables,
brandant, permanentment, una altra bóta.

Marcel Tuyet

Joan Margarit - La llibertat

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit

Lluís Capdevila i Víctor Mora - Evocació al Pirineu

EVOCACIÓ AL PIRINEU

De Cançó d'amor i de guerra (sarsuela)


Pirineu, tes blanques comes
parlen a l'eternitat
dels combats i les victòries
ets emblema immaculat

Front altiu de nostra terra
amb el més encès fervor
jo et proclamo, dolça serra,
de les serres la millor

Pirineu, serra estimada
fins al cel aixeca el front
perquè ets tu, muntanya aimada,
la més bella d'aquest món

Si d'aquí em traieu un dia
fóra aital el meu sofrir...
Pirineu, que d'enyorança
no trigaria a morir

Pirineu, dolça terra, tota plena de neu.
Pirineu...


Lletra: Lluís Capdevila i Víctor Mora
Música: Rafael Martínez Valls


El títol original,
"Els soldats de l'ideal",
va ser prohibit per la dictadura.

Estrenada el 16 d'abril de 1926
al Teatre Nou de Barcelona.