Marge a marge, feixa a feixa, l'hivern destil.la reguerols fumosos, i un tebi bany desvetlla les clivelles de l'hort, dels camps... Cap a migjorn, rius i ferrovies, mines, xemeneies i filats, i un convoi blau i fusta que travessa les arcades. Rere els vidres, l'alegria a doll juga amb els llirons, i sent el xiulet que travessa els mars daurats, i flaira la viola que ja brolla.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora, camini tota sola vers l'Ideal que enarbora bon punt vibri pels aires el crit de Via fora! i la bandera santa onegi a nostra vora.
Finí el seu esclavatge la terra catalana; avui tota es redreça sentint-se sobirana, al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria si cal als braços força per aixecar els fusells.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats. Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure. I si vivim veurem la Catalunya lliure formant en la sardana dels pobles alliberats.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
Lletra: Vicenç-Albert Ballester (creador el 1908 de la senyera estelada) Música: Del cantautor Josep Meseguer Veu: Núria Inglès Arranjaments musicals: Jordi Prades
Hem caminat solcuits per graves remorejants, hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol, hem tocat els vermells enfervorits del vespre, hem ressonat com cisternes buides que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.
Hem explorat, hem descobert escales molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada graó perdent-nos per un altre temps, cap a renéixer. Hem arribat a dalt del campanar: penjant-nos de les cordes, hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes i d'altres aus. Hem travessat les nits plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes, profunditats transparents. Hem penetrat en coves de cristall de roca.
Un àgil foc se'ns entortolliga com una serp per tot el cos i fa de tu i de mi un sol arbre incandescent, impropi de la terra.
23 de gener: Avui, per la primera i dolça volta, m'ha sorprès la blancor dels ametllers traient el cap per sobre dels recers de l'hort blanc de les monges caputxines: semblaven esfereïts de sentir-se tan florits tots sols entre les boirines.
6 de febrer: Avui semblaven valents i semblava que cantaven afrontant a tots els vents i a les neus que els vents portaven. Sota les neus imminents cantaven de l'alegria d'haver florit innocents abans de l'hora i del dia: des del fons dels jorns vinents, plorant, la Primavera els beneïa.
15 de febrer: Avui ha caigut neu damunt les flors i damunt de les coses primerenques: un matí de blancor que el sol ha fos. A migdia poncelles vermellenques han tret el cap florit entre la neu i han resplendit en mig de la blancura: els ametllers han dat gràcies a Déu agitant llur rosada vestidura.
El mirall es fa gran [com les meves pupil·les] i l'habitació queda fosca i m'hi acostumo felina. Perfum de mi, del meu perfum i del fum de la cigarreta, que s'escola per entre els cabells i els pèls, de maria, que arranco un cop al mes i els pits es mouen, [els naturals, els de silicona no] suaus, com una barca deixant remar la corrent. No penso en ell, ni en tu, en mi i m'excita que m'estimi tant. El mirall s'entela, s'estreny, i la música s'eixorda amb els meus crits ofegats [ai, els veïns!], i tinc els dits amagats entre les cames, jugant. Com els nens petits al Toca-toca, amb les textures dures, aspres i llefiscoses