Agustí Ferrer - Per tu, Joan

PER TU, JOAN

Cobries amb l´orgasme gris blavós,
de gram estructurat, l´argila eixorca.
Li burxes els budells a cops de forca
i un arbre, a cada trau, neix vermellós.

Eròtic modelador,
pastosa dèria,
densa matèria,
pintor!

Terrisses i fang mut al finestral,
estàtics atuells de pell cremada
sotgen murmuris freds de cantonada,
vençut el blanc binomi original.

Geomètric creador,
febrós artista,
foll alquimista,
pintor!

Abstractes harmonies verd foscant
amaguen vells secrets fressats de móres.
Baveja gotes d´aigua per les vores
la clepsa que la sorra va xuclant.

Eremita del color,
bruixot, poeta,
sòlid esteta,
pintor!

Baixaven els ramats d´escorça bruna
per negres espirals, formant meandres.
Estrenyen el camí vols de calandres
i es cargolen les branques, una a una.

Embriac de la foscor,
pinzell perfecte,
germà dilecte,
pintor!

Agònics espetecs d´ala esquinçada
solcaven recs de sofre pel teu pit.
Roents ungles de foc ja són oblit
i dringa pels teus ulla la nova albada.

Pipaire i compositor,
ritme i vivència,
grec de Florència,
pintor!

Agustí Ferrer i Gasol
Juny de 1975


Nota de l'autor

Vaig compondre aquest senzill però emotiu poema l´any 1975. (Hòstia! M´he fotut vell). Cada quartet decasíl·lab correspon a una visió personal d´un quadre concret, excepte l´últim que, per raons paleses, he escrit aquests dies, ajustant-me, tant com he pogut, a l´estil, ritme i rima dels versos originals.

Jaume Pla, Mazoni - Perduts

PERDUTS

Càlida i fresca com les primeres nits d’estiu
suau i ferma com tu quan somrius
la llum que ens envolta neix aquí al nostre costat
totes les mentides neixen de la veritat

Perduts en la boira però agafats de la mà
ja no hem de demanar perdó mai més
mor la tristesa que ens tenia glaçats tot aquest temps

Calor de ciutat bruta i rovellada per mil motius
que ens abraci l’aigua i dormim al llit del riu
adonar-se de tot no és cap cosa dolenta
el vent s’ho emportarà si estàs prou atenta

Perduts en la boira però agafats de la mà
ja no hem de demanar perdó mai més
mor la tristesa que ens tenia glaçats tot aquest temps

Jaume Pla, Mazoni

Per escoltar la cançó, cliqueu a PERDUTS

Vicent Andrés Estellés - Font serena

FONT SERENA

A les nits escoltàvem entre el foc
passes cansades passes de cristall
al matí miràvem la finestra
oh font llunyana de la llibertat

Pujava el foc en llargues flames
flames d'amor i d'ansietat
ens cremava la sang i ficàvem
a les flames les pobres mans

Cantaven els obrers dalt dels andamis
semblava un colomer el dia blanc
venien plomes navegant lleugeres
oh font segura de la llibertat

Rebotava el pa a les paneres
i cantava la claredat
com l'aigua del poal corrien
mans de la solidaritat

El dia era com un vers senzill
el vent estava ple de davantals
enllestia la dona l'amanida
oh font senzilla de la llibertat

Com una parra prosperaven
els sentiments de dignitat
i la sang rebentava els cànters
de popular seguretat

Dessota l'or multiplicat del dia
creixen himnes com apostolats
com homes com treballadors colzes
oh font augusta de la llibertat

Avançaven les hores
duien el pas lleuger i compassat
alegrement els saludaven
des dels ports i des dels terrats

Cantava el dia com un vers senzill
el recorria una aigua popular
flotaven illes de corbelles punys
oh font alegre de la llibertat

Desencaixades les finestres
els balcons volien cantar
oh llum clara i sense cadenes
dia del signe rescatat

Enamoradament enamorada
la vida que pujava com el pa
il·luminant els llits i l'alegria
oh font tranquil·la de la llibertat

Bastien edificis feien mobles
treballaven la fusta de la pau
les aloses covaven entre versos
oh font serena de la llibertat

Vicent Andrés Estellés

Marcel Tuyet - La barra cega

LA BARRA CEGA

Topant de cap en una i altra barra,
avançant d’esma pel camí del vici,
se’n ve el patumaire tot sol. Va cego.
D’un mal fuet petat amb mala traça,
la Guita va foradar-li una bóta i en l’altra
li ha posat mau-mau: el patumaire va cego.
Ve a abeurar-se al bar, com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb llurs companys, no: ve tot sol.
Els seus companys, per la plaça, per la barana,
pel brogit del Vall i en la Ribera,
fan dringar les ampolles mentre contemplen
els balls a l’atzar... Ell cauria.
Topa de morro en l’enregistradora caixa
i recula afrontat... Però torna
i baixa el cap a la pica dels plats i beu calmós.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al sostre, enorme, el cremat barret
amb un gran gest de pasdoble; parpelleja
quan veu aquell munt de nines i se’n torna,
orfe de vi, sota el petard que crema,
vacil·lant pels tirabols inoblidables,
brandant, permanentment, una altra bóta.

Marcel Tuyet

Joan Margarit - La llibertat

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit

Lluís Capdevila i Víctor Mora - Evocació al Pirineu

EVOCACIÓ AL PIRINEU

De Cançó d'amor i de guerra (sarsuela)


Pirineu, tes blanques comes
parlen a l'eternitat
dels combats i les victòries
ets emblema immaculat

Front altiu de nostra terra
amb el més encès fervor
jo et proclamo, dolça serra,
de les serres la millor

Pirineu, serra estimada
fins al cel aixeca el front
perquè ets tu, muntanya aimada,
la més bella d'aquest món

Si d'aquí em traieu un dia
fóra aital el meu sofrir...
Pirineu, que d'enyorança
no trigaria a morir

Pirineu, dolça terra, tota plena de neu.
Pirineu...


Lletra: Lluís Capdevila i Víctor Mora
Música: Rafael Martínez Valls


El títol original,
"Els soldats de l'ideal",
va ser prohibit per la dictadura.

Estrenada el 16 d'abril de 1926
al Teatre Nou de Barcelona.

Joan Maragall - Oda a Espanya

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Quirze Grifell - Plou

PLOU

plou damunt del mar

plou dins els sacs de farina

plou sota l'arc de Sant Martí

plou a la panxa del bou



plou sota el raig de la font

plou sobre el sexe dels àngels

plou al cor de l'assassí

plou a les ulleres graduades



plou entre el dia i la nit

plou a les agulles del rellotge

plou sota el llit



plou al magatzem del sucre

plou entre els dits de les mans

plou entre els besos dels amants



plou entre l'ahir i l'avui

plou sobre la meva infantesa

plou sobre els dies que vindran


Quirze Grifell

Albert Andrades - Deixa'm cuidar de tu i atresorar-te

DEIXA´M CUIDAR DE TU, I ATRESORAR-TE

Deixa´m cuidar de tu, i atresorar-te
en dosis pures i perfectes, deixa
que el dia vint de no sé quin octubre
s´assembli a avui, no en res més que en nosaltres,
deixa que el tomb incert i variable
del temps i dels afanys, amb nous matisos
adorni el nostre amor, sense canviar-lo.
I si un dia prenem una altra ruta
per ser millors, deixa llavors que cregui
que vaig cuidar de tu.
Però recorda
-oh, sobretot recorda-
que jo, semblant més fort, era el més feble.

Albert Andrades i Francia

Lluís Urpinell - Van i vénen

VAN I VÉNEN...


Van
I
Vénen
Els anys,
I
Vols
Volar,
I més
Volar,
Córrê-ho,
I
Recórrê-ho
Tot...,
Encara...


Però,
Abans
D’agafar
Cap avió,
S’ha
De passar
Control
Policial
I,
Si
L’aproves,
Fer
Sempre
Espera...

Així
Va
Tot...

Lluís Urpinell-i-Jovani
Gàrnatha, 24-III-2010

Miquel Pujadó - Els poetes, de Léo Ferré

Els poetes

Text: Léo Ferré/Miquel Pujadó
Música: Léo Ferré

Són éssers molt estranys, que viuen de la ploma
o que no en viuen pas, depèn de l’estació.
Són éssers molt estranys, que travessen la broma
amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.

Tancada en un flascó tenen l’ànima prima;
els seus diners, als llibres que mai no han editat;
la seva dona viu lligada a alguna rima
que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.

I pinten de colors l’asfalt gris i discret:
quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà.
Amb cintes de vellut decoren l’alfabet
i treuen pels carrers els mots a passejar.

Tenen sovint un gos, company de vi i misèria,
que els llepa tendrament les mans, mentre li surt
dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria
que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.

Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors
hi veuen, amagats, somriures femenins.
Són éssers molt estranys, que canten les dissorts
tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.

Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales
que la Literatura enganxarà més tard
al seu espectre gèlid, quan pugin les escales
que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.

Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles,
i saben aturar-se per beneir els cavalls.
Caminen per l’horror, amb el cap a les illes
on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.

Titllen d’artificials els seus breus paradisos,
i fiquen els seus versos al fons d’un calabós,
talment com si poguessin recloure un bloc de pisos
perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.

Jaume Arnella - Romanço de Quico Sabaté (Francesc Sabaté i Llopart)

DEL PIRINEU AL MONTSENY

El darrer viatge de Quico Sabate

I. DEL PIRINEU...

Més de mil camins davallen
del Pirineu al Montseny;
n’hi ha de plàcids i agradosos
i més d’un aspre i ferreny.

II. LA HISTÒRIA D’UN VIATGE

És la història d’un viatge,
el seu viatge darrer,
el d’un maquis llegendari:
el d’en Quico Sabater.

Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.

Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.

I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassagoda,
Llorona i coll de la Creu.

La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.

A Falgars parada i fonda,
no s’ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.

No tot són flors i violes,
que comença l’embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.

Un carter rural passava,
cuit a l’ombra i força hostil,
mig fent l’orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.

Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l’enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l’altre fuig.

Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.

III. ...AL MONTSENY

I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.

I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.

Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.

Quan els vells de la masia
a l’hostal van ’nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.

Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabater.

Que s’escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".

Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s’entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.

Obligant-lo, a punta d’arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.

A l’entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l’esperen les escopetes
dels civils i el sometent.

Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.

Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabater.

Jaume Arnella