Joan Margarit - La llibertat

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit

Lluís Capdevila i Víctor Mora - Evocació al Pirineu

EVOCACIÓ AL PIRINEU

De Cançó d'amor i de guerra (sarsuela)


Pirineu, tes blanques comes
parlen a l'eternitat
dels combats i les victòries
ets emblema immaculat

Front altiu de nostra terra
amb el més encès fervor
jo et proclamo, dolça serra,
de les serres la millor

Pirineu, serra estimada
fins al cel aixeca el front
perquè ets tu, muntanya aimada,
la més bella d'aquest món

Si d'aquí em traieu un dia
fóra aital el meu sofrir...
Pirineu, que d'enyorança
no trigaria a morir

Pirineu, dolça terra, tota plena de neu.
Pirineu...


Lletra: Lluís Capdevila i Víctor Mora
Música: Rafael Martínez Valls


El títol original,
"Els soldats de l'ideal",
va ser prohibit per la dictadura.

Estrenada el 16 d'abril de 1926
al Teatre Nou de Barcelona.

Joan Maragall - Oda a Espanya

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Quirze Grifell - Plou

PLOU

plou damunt del mar

plou dins els sacs de farina

plou sota l'arc de Sant Martí

plou a la panxa del bou



plou sota el raig de la font

plou sobre el sexe dels àngels

plou al cor de l'assassí

plou a les ulleres graduades



plou entre el dia i la nit

plou a les agulles del rellotge

plou sota el llit



plou al magatzem del sucre

plou entre els dits de les mans

plou entre els besos dels amants



plou entre l'ahir i l'avui

plou sobre la meva infantesa

plou sobre els dies que vindran


Quirze Grifell

Albert Andrades - Deixa'm cuidar de tu i atresorar-te

DEIXA´M CUIDAR DE TU, I ATRESORAR-TE

Deixa´m cuidar de tu, i atresorar-te
en dosis pures i perfectes, deixa
que el dia vint de no sé quin octubre
s´assembli a avui, no en res més que en nosaltres,
deixa que el tomb incert i variable
del temps i dels afanys, amb nous matisos
adorni el nostre amor, sense canviar-lo.
I si un dia prenem una altra ruta
per ser millors, deixa llavors que cregui
que vaig cuidar de tu.
Però recorda
-oh, sobretot recorda-
que jo, semblant més fort, era el més feble.

Albert Andrades i Francia

Lluís Urpinell - Van i vénen

VAN I VÉNEN...


Van
I
Vénen
Els anys,
I
Vols
Volar,
I més
Volar,
Córrê-ho,
I
Recórrê-ho
Tot...,
Encara...


Però,
Abans
D’agafar
Cap avió,
S’ha
De passar
Control
Policial
I,
Si
L’aproves,
Fer
Sempre
Espera...

Així
Va
Tot...

Lluís Urpinell-i-Jovani
Gàrnatha, 24-III-2010

Miquel Pujadó - Els poetes, de Léo Ferré

Els poetes

Text: Léo Ferré/Miquel Pujadó
Música: Léo Ferré

Són éssers molt estranys, que viuen de la ploma
o que no en viuen pas, depèn de l’estació.
Són éssers molt estranys, que travessen la broma
amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.

Tancada en un flascó tenen l’ànima prima;
els seus diners, als llibres que mai no han editat;
la seva dona viu lligada a alguna rima
que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.

I pinten de colors l’asfalt gris i discret:
quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà.
Amb cintes de vellut decoren l’alfabet
i treuen pels carrers els mots a passejar.

Tenen sovint un gos, company de vi i misèria,
que els llepa tendrament les mans, mentre li surt
dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria
que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.

Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors
hi veuen, amagats, somriures femenins.
Són éssers molt estranys, que canten les dissorts
tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.

Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales
que la Literatura enganxarà més tard
al seu espectre gèlid, quan pugin les escales
que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.

Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles,
i saben aturar-se per beneir els cavalls.
Caminen per l’horror, amb el cap a les illes
on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.

Titllen d’artificials els seus breus paradisos,
i fiquen els seus versos al fons d’un calabós,
talment com si poguessin recloure un bloc de pisos
perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.