Joan Maragall

Els ametllers

Fulls de dietari - 1901

23 de gener:
Avui, per la primera i dolça volta,
m'ha sorprès la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de l'hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts
de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines.

6 de febrer:
Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l'alegria
d'haver florit innocents
abans de l'hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:
Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.

Joan Maragall

Laia Martinez i Lopez

a. masturbadora

El mirall es fa gran
[com les meves pupil·les]
i l'habitació queda fosca
i m'hi acostumo
felina.
Perfum de mi,
del meu perfum
i del fum
de la cigarreta, que s'escola
per entre els cabells
i els pèls, de maria,
que arranco un cop al mes
i els pits es mouen,
[els naturals, els de silicona no]
suaus,
com una barca deixant remar
la corrent.
No penso en ell, ni en tu,
en mi i m'excita
que m'estimi tant.
El mirall s'entela, s'estreny,
i la música s'eixorda
amb els meus crits
ofegats
[ai, els veïns!],
i tinc els dits amagats
entre les cames,
jugant.
Com els nens petits
al Toca-toca,
amb les textures dures,
aspres i llefiscoses

Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984)

Miquel Pujadó / Léo Ferré

Els poetes

Són éssers molt estranys, que viuen de la ploma
o que no en viuen pas, depèn de l’estació.
Són éssers molt estranys, que travessen la broma
amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.

Tancada en un flascó tenen l’ànima prima;
els seus diners, als llibres que mai no han editat;
la seva dona viu lligada a alguna rima
que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.

I pinten de colors l’asfalt gris i discret:
quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà.
Amb cintes de vellut decoren l’alfabet
i treuen pels carrers els mots a passejar.

Tenen sovint un gos, company de vi i misèria,
que els llepa tendrament les mans, mentre li surt
dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria
que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.

Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors
hi veuen, amagats, somriures femenins.
Són éssers molt estranys, que canten les dissorts
tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.

Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales
que la Literatura enganxarà més tard
al seu espectre gèlid, quan pugin les escales
que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.

Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles,
i saben aturar-se per beneir els cavalls.
Caminen per l’horror, amb el cap a les illes
on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.

Titllen d’artificials els seus breus paradisos,
i fiquen els seus versos al fons d’un calabós,
talment com si poguessin recloure un bloc de pisos
perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.

Miquel Pujadó / Música de Léo Ferré

Vicent Andrés Estellés - Coral romput - Ovidi Montllor

Jordi Enjuanes-Mas

La mar que mai no calla

A l’amic Quirze Grifell

Picapedrers ens fa a tornajornals
la terra a qui retem franc vassallatge,
nues les mans, els somnis per avals
i uns mots antics com únic heretatge.

I carreu a carreu, els murs pairals
ens cal alçar sense cap més guiatge
que aquell que allà a Pedret en bells murals
se’ns dóna amb els colors purs del missatge.

Bastim el nou casal! I un nou anhel,
vencent la nit que encara ens atenalla,
alci un pi de tres branques vers el cel.

I que els mots siguin vent que ningú esqualla,
la nostra parla, ardent caliu fidel,
la nostra veu, la mar que mai no calla.

Jordi Enjuanes-Mas

Josep Pedrals diu Palau i Fabre

Blanca Llum Vidal

Furt

"D’un cop de martell parteixo una roca
i de l’esquerda en surt
un vol de papallones".
Joan Brossa


M’he inventat la pluja aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda.
La percepció és una fumera
que no entela dins l’esperit,
car t’enlaira amb peus en terra
i cor enllà.
Estenc l’armilla molla
i el vent escup la pluja dins la llar.
La percepció és un espinguet de cosa viva
i un poc... de què diria?
com ser lladre de la pena.
M’he robat el Mal-que-atrapa aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda.
Estenc l’armilla molla
i el vent escup la pluja dins la llar.
I jo aquí
sentint la tramuntana
sentint que el riu va ple
sentint eixa gropada
sentint que la font raja
m’he robat, m’he furtat, quasi m’he pres
i m’he donat, m’he regalat.
La percepció és un llamp de vida
no dins l’ull, sinó en l’esguard.
La percepció és ballar amb la mort
i dar-li voltes, mitja volta
i tal volta mitja volta
és fer possible l’altra mitja.
És de nit i no fa vent.
M’he inventat la pluja aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda
i fot un vent que mou la terra
i li da voltes, mitja volta
i tal volta mitja volta
és fer possible l’altra mitja.
L’única cosa que veig és la que no sento.
M’he inventat sentint la pluja aquesta tarda.


Blanca Llum Vidal (1/6/08)