FONT SERENA
A les nits escoltàvem entre el foc
passes cansades passes de cristall
al matí miràvem la finestra
oh font llunyana de la llibertat
Pujava el foc en llargues flames
flames d'amor i d'ansietat
ens cremava la sang i ficàvem
a les flames les pobres mans
Cantaven els obrers dalt dels andamis
semblava un colomer el dia blanc
venien plomes navegant lleugeres
oh font segura de la llibertat
Rebotava el pa a les paneres
i cantava la claredat
com l'aigua del poal corrien
mans de la solidaritat
El dia era com un vers senzill
el vent estava ple de davantals
enllestia la dona l'amanida
oh font senzilla de la llibertat
Com una parra prosperaven
els sentiments de dignitat
i la sang rebentava els cànters
de popular seguretat
Dessota l'or multiplicat del dia
creixen himnes com apostolats
com homes com treballadors colzes
oh font augusta de la llibertat
Avançaven les hores
duien el pas lleuger i compassat
alegrement els saludaven
des dels ports i des dels terrats
Cantava el dia com un vers senzill
el recorria una aigua popular
flotaven illes de corbelles punys
oh font alegre de la llibertat
Desencaixades les finestres
els balcons volien cantar
oh llum clara i sense cadenes
dia del signe rescatat
Enamoradament enamorada
la vida que pujava com el pa
il·luminant els llits i l'alegria
oh font tranquil·la de la llibertat
Bastien edificis feien mobles
treballaven la fusta de la pau
les aloses covaven entre versos
oh font serena de la llibertat
Vicent Andrés Estellés
dilluns, 18 d’octubre del 2010
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Marcel Tuyet - La barra cega
LA BARRA CEGA
Topant de cap en una i altra barra,
avançant d’esma pel camí del vici,
se’n ve el patumaire tot sol. Va cego.
D’un mal fuet petat amb mala traça,
la Guita va foradar-li una bóta i en l’altra
li ha posat mau-mau: el patumaire va cego.
Ve a abeurar-se al bar, com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb llurs companys, no: ve tot sol.
Els seus companys, per la plaça, per la barana,
pel brogit del Vall i en la Ribera,
fan dringar les ampolles mentre contemplen
els balls a l’atzar... Ell cauria.
Topa de morro en l’enregistradora caixa
i recula afrontat... Però torna
i baixa el cap a la pica dels plats i beu calmós.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al sostre, enorme, el cremat barret
amb un gran gest de pasdoble; parpelleja
quan veu aquell munt de nines i se’n torna,
orfe de vi, sota el petard que crema,
vacil·lant pels tirabols inoblidables,
brandant, permanentment, una altra bóta.
Marcel Tuyet
Topant de cap en una i altra barra,
avançant d’esma pel camí del vici,
se’n ve el patumaire tot sol. Va cego.
D’un mal fuet petat amb mala traça,
la Guita va foradar-li una bóta i en l’altra
li ha posat mau-mau: el patumaire va cego.
Ve a abeurar-se al bar, com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb llurs companys, no: ve tot sol.
Els seus companys, per la plaça, per la barana,
pel brogit del Vall i en la Ribera,
fan dringar les ampolles mentre contemplen
els balls a l’atzar... Ell cauria.
Topa de morro en l’enregistradora caixa
i recula afrontat... Però torna
i baixa el cap a la pica dels plats i beu calmós.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al sostre, enorme, el cremat barret
amb un gran gest de pasdoble; parpelleja
quan veu aquell munt de nines i se’n torna,
orfe de vi, sota el petard que crema,
vacil·lant pels tirabols inoblidables,
brandant, permanentment, una altra bóta.
Marcel Tuyet
dissabte, 25 de setembre del 2010
Joan Margarit - La llibertat
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit
dijous, 9 de setembre del 2010
Lluís Capdevila i Víctor Mora - Evocació al Pirineu
EVOCACIÓ AL PIRINEU
De Cançó d'amor i de guerra (sarsuela)
Pirineu, tes blanques comes
parlen a l'eternitat
dels combats i les victòries
ets emblema immaculat
Front altiu de nostra terra
amb el més encès fervor
jo et proclamo, dolça serra,
de les serres la millor
Pirineu, serra estimada
fins al cel aixeca el front
perquè ets tu, muntanya aimada,
la més bella d'aquest món
Si d'aquí em traieu un dia
fóra aital el meu sofrir...
Pirineu, que d'enyorança
no trigaria a morir
Pirineu, dolça terra, tota plena de neu.
Pirineu...
Lletra: Lluís Capdevila i Víctor Mora
Música: Rafael Martínez Valls
El títol original,
"Els soldats de l'ideal",
va ser prohibit per la dictadura.
Estrenada el 16 d'abril de 1926
al Teatre Nou de Barcelona.
dimarts, 29 de juny del 2010
Joan Maragall - Oda a Espanya
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
dilluns, 19 d’abril del 2010
Quirze Grifell - Plou
PLOU
plou damunt del mar
plou dins els sacs de farina
plou sota l'arc de Sant Martí
plou a la panxa del bou
plou sota el raig de la font
plou sobre el sexe dels àngels
plou al cor de l'assassí
plou a les ulleres graduades
plou entre el dia i la nit
plou a les agulles del rellotge
plou sota el llit
plou al magatzem del sucre
plou entre els dits de les mans
plou entre els besos dels amants
plou entre l'ahir i l'avui
plou sobre la meva infantesa
plou sobre els dies que vindran
Quirze Grifell
dimecres, 14 d’abril del 2010
Albert Andrades - Deixa'm cuidar de tu i atresorar-te
DEIXA´M CUIDAR DE TU, I ATRESORAR-TE
Deixa´m cuidar de tu, i atresorar-te
en dosis pures i perfectes, deixa
que el dia vint de no sé quin octubre
s´assembli a avui, no en res més que en nosaltres,
deixa que el tomb incert i variable
del temps i dels afanys, amb nous matisos
adorni el nostre amor, sense canviar-lo.
I si un dia prenem una altra ruta
per ser millors, deixa llavors que cregui
que vaig cuidar de tu.
Però recorda
-oh, sobretot recorda-
que jo, semblant més fort, era el més feble.
Albert Andrades i Francia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)