Miquel López Crespí - Els nostres morts

ELS NOSTRES MORTS

Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.

Miquel López Crespí

Laura Lopez Granell - Plou

PLOU

No riguis si vols ploure

no amaguis la tempesta

rere la calma amable

del sol del teu somriure.

No et neguis la ferida

per por a ferir si crides

no t'empassis la fel:

troni la teva veu enllà dels núvols.

I plou, plou si vols ploure

i esquitxa-ho tot de tu

i viu sense sequeres.


Laura Lopez Granell

Cant valencià d'estil al Festival de Poesia de Barcelona

Enric Casasses - Mon pare

MON PARE

Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l'home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l'esperit
i en el rebost
de l'infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot ateu.
No acceptà jous
posats per zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes
papes de romes
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectrògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s'hi endinsés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina,
car d'això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l'avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no ateu tou:
no hi creia, en reus.

Enric Casasses

Josep Carner - Honor de cavalleria

HONOR DE CAVALLERIA

No lliurar-se als que són més,
desertar febles recers
pels països roquissers
on l'isard tot lliure es cria;
sense sostre ni descans
cobejar dies llunyans,
és riota de bergants
i honor de cavalleria.

Veure aquell posat que us fa
el perill quan hom hi va;
no saber de recular
ni de plànyer gosadia;
travessar la pau d'un crit
i d'un foc novell la nit,
de firaires és neguit
i honor de cavalleria.

I seguir sens cap ombreig
ço que enyoro i que no veig,
que és més bell que el besoteig,
menges, vins o pedreria;
riure al glavi cor endins
i morir sota els clarins,
és angoixa de mesquins
i honor de cavalleria.

Josep Carner
(de 'Sons de lira i flabiol', 1927)

Màrius Torres - ¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles...?

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.


Màrius Torres
18 de juny 1942