El guardià de ramats - Alberto Caeiro

EL GUARDIÀ DE RAMATS

II

El meu esguard és nítid com un gira-sol.
Acostumo a anar pels camins
mirant a dreta i a esquerra,
i enrere també, de tant en tant...
I el que veig a cada moment
és allò que mai no havia vist,
i prou m’adono que és així...
Sé tenir l’estupor essencial
de l’infant que, en néixer,
parés esment que neix de debò...
Em sento nat a cada moment
a l’eterna novetat del Món...

Crec en el Món com en una margarida,
perquè el veig. Però no hi penso,
perquè pensar és no comprendre...
El Món no ha estat fet per pensar-hi
(pensar és estar malalt dels ulls),
sinó per, en mirant-lo, acordar-m’hi...

Jo no tinc filosofia: tinc sentits...
Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,
ans perquè l’estimo, i l’estimo per això,
perquè qui estima mai no sap què cosa estima
ni sap per què estima, ni què cosa és estimar...

Estimar és l’eterna innocència,
i l’única innocència és no pensar...

Alberto Caeiro.

Josep Maria de Sagarra - Balada de les estrelles

BALADA DE LES ESTRELLES

Era un noi esparracat
curt de calces i de vesses
me'l lloguen de porcater
i el fan anar a la carena
sent les guilles quan se dorm
i les punxes quan se lleva
salabrugues per coixí
per llençol les gavarreres
les penes vénen i van
i les hores van i vénen
i ell diu, ensenyant les dents,
no em fa res la vida negra
ni els buscalls que m'han ferit
ni les besades que em prenen
si no tinc llençol daurat
ni angelet a la finestra
aquí dalt sento el meu cor
més a prop de les estrelles

Si festeja per Nadal
es casa a la Candelera
la muller totes les nits
caminava de puntetes
i un dia li va fugir
cavalcant la mula esquerpa
en el jaç dels esgarips
sospira l'ànima estesa
i diu, ensenyant les dents,
adéu argelaga tendra
no em fa res el teu pecat
ni les perles del teu ventre
sense aquell anar i venir
de llavis i llagrimetes
i aquell acorralament
de la teva carn encesa
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

Un dia fa de soldat
se l'enduen a la guerra
si rosega mal crostó
veu aigua de sangoneres
timbals de bon de matí
xurriaques a l'esquena
i la bravada dels morts
i el color de les banderes
quan para el terrabastall
es cull un brot de ginesta
i diu, ensenyant les dents
amics, no em fa por la guerra
amb l'espurna del perill
i amb aquesta mà valenta
que eixuga venes i sang
com qui juga una juguesca
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

S'ha fet pirata del mar
i és amo d'una galera
a la proa del vaixell
ha posat bandera negra
la corpenta d'un virrei
ha penjat a l'arbre mestre
i diu, ensenyant les dents,
adéu, jardins de la terra
no sóc pirata del mar
per la sang ni la riquesa
per la fama d'aquest món
i l'amor de les princeses
sinó, perquè dins la nau,
quan para el vent a la vela
i amb el sospir de la nit,
les aigües es tornen tèbies,
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

El duen lligat de mans
i amb caputxa de pobresa
a tres passes del botxí
i a una passa dels preveres
un home canta els pecats
i un refila la trompeta
i aleshores que el botxí
li empunya la cabellera
ell diu, ensenyant les dents,
al tall de la ganiveta,
germà, no em fa por la mort
ni el jutge ni la jutgessa
que si m'escapcen el cos
tindré l'ànima desperta
la meva pell se'n riurà
de l'ungla de les misèries
i amb el cor tot ple de llum
seré rei de les estrelles

Josep Maria de Sagarra

Miquel López Crespí - Els nostres morts

ELS NOSTRES MORTS

Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.

Miquel López Crespí

Laura Lopez Granell - Plou

PLOU

No riguis si vols ploure

no amaguis la tempesta

rere la calma amable

del sol del teu somriure.

No et neguis la ferida

per por a ferir si crides

no t'empassis la fel:

troni la teva veu enllà dels núvols.

I plou, plou si vols ploure

i esquitxa-ho tot de tu

i viu sense sequeres.


Laura Lopez Granell

Cant valencià d'estil al Festival de Poesia de Barcelona

Enric Casasses - Mon pare

MON PARE

Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l'home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l'esperit
i en el rebost
de l'infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot ateu.
No acceptà jous
posats per zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes
papes de romes
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectrògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s'hi endinsés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina,
car d'això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l'avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no ateu tou:
no hi creia, en reus.

Enric Casasses

Josep Carner - Honor de cavalleria

HONOR DE CAVALLERIA

No lliurar-se als que són més,
desertar febles recers
pels països roquissers
on l'isard tot lliure es cria;
sense sostre ni descans
cobejar dies llunyans,
és riota de bergants
i honor de cavalleria.

Veure aquell posat que us fa
el perill quan hom hi va;
no saber de recular
ni de plànyer gosadia;
travessar la pau d'un crit
i d'un foc novell la nit,
de firaires és neguit
i honor de cavalleria.

I seguir sens cap ombreig
ço que enyoro i que no veig,
que és més bell que el besoteig,
menges, vins o pedreria;
riure al glavi cor endins
i morir sota els clarins,
és angoixa de mesquins
i honor de cavalleria.

Josep Carner
(de 'Sons de lira i flabiol', 1927)