dilluns, 30 de juny de 2008

Joan Maragall


Els ametllers

Fulls de dietari - 1901

23 de gener:
Avui, per la primera i dolça volta,
m'ha sorprès la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de l'hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts
de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines.

6 de febrer:
Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l'alegria
d'haver florit innocents
abans de l'hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:
Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.

Joan Maragall

dimecres, 18 de juny de 2008

Laia Martinez i Lopez


a. masturbadora

El mirall es fa gran
[com les meves pupil·les]
i l'habitació queda fosca
i m'hi acostumo
felina.
Perfum de mi,
del meu perfum
i del fum
de la cigarreta, que s'escola
per entre els cabells
i els pèls, de maria,
que arranco un cop al mes
i els pits es mouen,
[els naturals, els de silicona no]
suaus,
com una barca deixant remar
la corrent.
No penso en ell, ni en tu,
en mi i m'excita
que m'estimi tant.
El mirall s'entela, s'estreny,
i la música s'eixorda
amb els meus crits
ofegats
[ai, els veïns!],
i tinc els dits amagats
entre les cames,
jugant.
Com els nens petits
al Toca-toca,
amb les textures dures,
aspres i llefiscoses

Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984)

dilluns, 16 de juny de 2008

Miquel Pujadó / Léo Ferré


Els poetes

Són éssers molt estranys, que viuen de la ploma
o que no en viuen pas, depèn de l’estació.
Són éssers molt estranys, que travessen la broma
amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.

Tancada en un flascó tenen l’ànima prima;
els seus diners, als llibres que mai no han editat;
la seva dona viu lligada a alguna rima
que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.

I pinten de colors l’asfalt gris i discret:
quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà.
Amb cintes de vellut decoren l’alfabet
i treuen pels carrers els mots a passejar.

Tenen sovint un gos, company de vi i misèria,
que els llepa tendrament les mans, mentre li surt
dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria
que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.

Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors
hi veuen, amagats, somriures femenins.
Són éssers molt estranys, que canten les dissorts
tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.

Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales
que la Literatura enganxarà més tard
al seu espectre gèlid, quan pugin les escales
que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.

Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles,
i saben aturar-se per beneir els cavalls.
Caminen per l’horror, amb el cap a les illes
on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.

Titllen d’artificials els seus breus paradisos,
i fiquen els seus versos al fons d’un calabós,
talment com si poguessin recloure un bloc de pisos
perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.

Miquel Pujadó / Música de Léo Ferré

dijous, 12 de juny de 2008

Jordi Enjuanes-Mas


La mar que mai no calla

A l’amic Quirze Grifell

Picapedrers ens fa a tornajornals
la terra a qui retem franc vassallatge,
nues les mans, els somnis per avals
i uns mots antics com únic heretatge.

I carreu a carreu, els murs pairals
ens cal alçar sense cap més guiatge
que aquell que allà a Pedret en bells murals
se’ns dóna amb els colors purs del missatge.

Bastim el nou casal! I un nou anhel,
vencent la nit que encara ens atenalla,
alci un pi de tres branques vers el cel.

I que els mots siguin vent que ningú esqualla,
la nostra parla, ardent caliu fidel,
la nostra veu, la mar que mai no calla.

Jordi Enjuanes-Mas

dilluns, 9 de juny de 2008

Blanca Llum Vidal

Furt

"D’un cop de martell parteixo una roca
i de l’esquerda en surt
un vol de papallones".
Joan Brossa


M’he inventat la pluja aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda.
La percepció és una fumera
que no entela dins l’esperit,
car t’enlaira amb peus en terra
i cor enllà.
Estenc l’armilla molla
i el vent escup la pluja dins la llar.
La percepció és un espinguet de cosa viva
i un poc... de què diria?
com ser lladre de la pena.
M’he robat el Mal-que-atrapa aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda.
Estenc l’armilla molla
i el vent escup la pluja dins la llar.
I jo aquí
sentint la tramuntana
sentint que el riu va ple
sentint eixa gropada
sentint que la font raja
m’he robat, m’he furtat, quasi m’he pres
i m’he donat, m’he regalat.
La percepció és un llamp de vida
no dins l’ull, sinó en l’esguard.
La percepció és ballar amb la mort
i dar-li voltes, mitja volta
i tal volta mitja volta
és fer possible l’altra mitja.
És de nit i no fa vent.
M’he inventat la pluja aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda
i fot un vent que mou la terra
i li da voltes, mitja volta
i tal volta mitja volta
és fer possible l’altra mitja.
L’única cosa que veig és la que no sento.
M’he inventat sentint la pluja aquesta tarda.


Blanca Llum Vidal (1/6/08)

dijous, 5 de juny de 2008

Hermínia Mas


Onze anys

En David
viu, com altres jubilats,
a Califòrnia,
en una casa de fusta.
Té, com altres jubilats,
3 acres de terreny.
Però deixa morir
la fruita dels arbres
i volta pel bosc a les nits
quan sent els coiots.
Diuen que no ha dormit
des que va tornar
amb la guerra al cap.
L'enemic era lluny
i no tenia cara.
Va dir que disparessin.
Després, en acostar-s'hi,
va veure els ulls ja morts
d'un nen d'onze anys.

Hermínia Mas

dilluns, 2 de juny de 2008

Enric Casasses



Terminal Bé

érem a la vela per entre les tecles de la natura quan
érem per una taula sobre les òrfenes que ens oferiren
érem garfibles i doblegables pels encenedors del suro del cap
érem capaços de veure en tot les pinces
érem la força que fa que hi hagi una força
érem la forca dels ultimàtums de la matèria
érem els mossos a cal mecànic i reparàrem santa clotilde
érem una tonada que no se sap com deu ser i així segur que no
érem responsables de fer això perquè no es fa
érem a tot arreu
érem un fonament nou possible a cara o creu
érem velocitats incontastrables encada batec
érem la folla improvisació i sa partitura exacta quan encara no s'havien vist
érem viscuts per altres que després se'n cansaven
érem atacats per vidents que no passaven el mur d'abelles
érem d'un amb un i àdhuc de dos en dos arribats a aigües mortes i tornar
érem d'una sola manera sense dimonis ni mula guita ni llagues estranyes
érem quelcom que hom no recomana ni ho vam recomanar
érem els discutidors de l'ametlla amarganta a cada plaça
érem encarregats d'escombrar i ho vam haver de fer amb els dits
érem vora el pou sec mirant el nen al fons mentjant-se el pa amb tomàquet
érem pastura de tots els mites i rebrotàvem
érem defensats per dones pobres de llengua menystinguda
érem al darrer moment salvats per elles i sobrevivíem
érem dels que no ens havíem quedat al cementiri a veure què
érem els que trobàvem recanvis a qualsevol mena de món real
érem les mongetes tendres per al marquès i el marquès per a les mongetes
érem a estudi estudiant persianes estudiant columnes
érem a veure si el pa serà de franc ja o què
érem a peu per sobre els terrats i a vegades molt més amunt
érem de preguntar-ho directament
érem l'abecé l'últim autobús
érem i no érem i palpàvem misèria i riquesa i la finor dels tramussos
érem, en un camí de vora mar des d'on es veia que arribaves amb les mans buides
i amb una branca de fonoll als llavis
i amb tots els llums de l'univers encesos
i amb fressa d'animals entre les mates
i amb les ones esbotzant-se acompanyant-te
i amb els passos descalços mesurats entre una trencadissa de vidres
i amb aire d'estar sempre a prop del riure a prop del plor
i amb una quantitat d'encàrrecs infantils embolicats pel cos
i amb l'esgarrifor de ser la gota que fa vessar tots els gots
i amb tot i això no et vam dir res, què vols?

Enric Casasses