dijous, 24 de desembre del 2009

Agustí Ferrer - Nadala Trista

El llac de Puigcerdà glaçat
NADALA TRISTA

Floreixen els auguris de l´oracle:
trenca aigües una verge a mitjanit.
Li fa de llevadora el glaç humit
que rebla l´encanteri del miracle.

Neix un marrec bonic que goig traspua
mentre escampa amb els ulls bocins de cel.
Àngels, pastors i mags mena l´estel
que missatges d´amor porta a la cua.

¿ Podré avui entonar, menut pessebre,
les alegres tonades del portal
veient el meu País corcat i amb febre?

Astorat en un món paradoxal,
engrunes d´esperança colga el gebre.
Sega arran amb la dalla, ofès Nadal !

Agustí Ferrer i Gasol

diumenge, 22 de novembre del 2009

Marcel Tuyet - Podria dir

PODRIA DIR

Mandrejar sota les neus malaltes de blancs nuclears.
Carregar les culpes d’uns errors que ens van sortir cars.
Intentar de descobrir nous horitzons enmig de cercles que no es tanquen mai.
Oblidar els pròxims futurs fets de misèries i trobades furtives, esmorzars de silencis...

PODRIA DIR QUE TOT VA BÉ,
PODRIA DIR QUE AVUI ÉS MAI I RES NO SÉ
PODRIA DIR QUE, SENSE TU, EL DEMÀ NO ARRIBA
PODRIA DIR QUE TU I JO SOM MENTIDA.

Sortir a buscar les quimeres que ens vam jurar prometre.
Arraconar tots els somriures de falsa modèstia.
I provar d’imaginar un seguit de codis que ens revelin el camí correcte.
Amagar-nos a les cales de les platges d’antigues vivències, d’aquest sol de la infància...

PODRIA DIR QUE TOT VA BÉ,
PODRIA DIR QUE AVUI ÉS MAI I RES NO SÉ
PODRIA DIR QUE, SENSE TU, EL DEMÀ NO ARRIBA
PODRIA DIR QUE TU I JO SOM MENTIDA.

La calma arriba a poc a poc,
les mans obertes cap a enlloc...
Comptar els compassos que han quedat
al pentagrama... cau la vida per un forat.

PODRIA DIR QUE TOT VA BÉ,
PODRIA DIR QUE AVUI ÉS MAI I RES NO SÉ
PODRIA DIR QUE, SENSE TU, EL DEMÀ NO ARRIBA
PODRIA DIR QUE TU I JO SOM MENTIDA.

Marcel Tuyet

dissabte, 12 de setembre del 2009

Joan Margarit - Meditació de Vil·la Joana


MEDITACIÓ DE VIL·LA JOANA

Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure,

sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida.

La superstició i la caritat el van arrossegar,

cansat i trist, amb la sotana llòbrega,

lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.

En Verdaguer ha trobat la por de perdre aquesta llengua

que és feta a mida de la poesia, aquesta llengua que li dec a ell,

sòrdid home d’església, el meu Baudelaire sense “L’albatros”,

primera alzina fosca cremada al foc d’aquest país difícil.

-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.

Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers.

I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats

es van endur la seva mare per afusellar-la a l’alba contra el mur del cementiri.

Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.

Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça.

Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts.

Hem escollit ser un poble sense herois.

Just aquesta és, avui, la nostra força.

Cal esborrar tants mites amagats de sota la mirada

impertorbable de les aus de rapinya que vigilen encara.

Tota la vida les he hagut de veure, de pedra o bronze,

en els escuts enormes presidint les façanes de l’estat.

El cos posat de front, el cap de rigorós perfil, les ales,

un capot damunt l’espatlla. Un ull maligne,

el bec cruel a punt d’arrencar les entranyes.

Dominar sense dormir.

-Quin aire respiràveu, aus colossals amb urpes,

per decidir el que en dèieu “Unitat de Destí”?

Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.

Que la vostra mirada ja no és ni severa, ni ferotge, ni rapinyaire.

Però, encara se sent aquella olor de corral,

de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya!


Joan Margarit


Poema inèdit, transcrit directament de la lectura que en va fer Joan Margarit a l'acte de la Diada 2009 al Parc de la Ciutadella.

dilluns, 31 d’agost del 2009

Joan Vinyoli

SUNT LACRIMAE RERUM

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
"La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura."

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
devant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
devant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.

Joan Vinyoli

dissabte, 8 d’agost del 2009

Marc Carrillo


AFICIONATS

Jo planyo els poetes orbs en el metratge,
que a cop de vers lliure invoquen sapiència.
Que de mots n'ignoren l'emmagatzematge:
en joc posen sols la seva insolència.
Amunt les rucades!, cap aprenentatge,
d'orgull no els en manca: sobra competència!
Se saben vers mestres d'altíssim voltatge,
i són sols ganduls lluint indolència.

Marc Carrillo

dilluns, 29 de juny del 2009

Climent Forner - Plany per Catalunya

La Llosa del CavallPLANY PER CATALUNYA

Vosaltres la veieu? Jo no la veig
ni des dels pollegons del Pedraforca;
només hi crec, i amb una fe molt pura,
a prova de prodigis i miracles.
Fou una pàtria. Bella i poderosa
dama d'amors i honors, s'emmirallava
en la profunda i blava mar d'Ulisses,
mentre s'ornava els pits amb tarongina,
es bressolava amb dolços cants de monjos
i es desvetllava al so de roncs clarins.
Ara jeu morta sota fredes lloses
i avergonyides roses en espera
d'un nou oracle que ressusciti.
No és morta, dorm, o és morta ja per sempre?
Cal descalçar-nos i pregar en silenci.

Podem llençar balcons avall senyeres
talment un clam de festa que es desbordi
en quatre rius damunt de les teulades:
d'aigua rosada, els rius no són de sang.
Podem ballar sardanes a la plaça
i fer que les muntanyes amb nosaltres
no parin de ballar-ne: la tenora
fa un espinguet de funeral solemne.
Podem segar a cops de falç fantàstiques
espigues d'or, que no ens duran pa a taula
si les cadenes van oscant la falç.
Podem brandar l'ensenya amb braç ardit,
que no tremola ni una fulla d'àlber.
Podem fer de la parla un baluard,
que l'enemic, astut, és dintre casa.
Podem guarnir de fulles de paraules
el cadavèric Pi de les Tres Branques,
que no reverdirà de primaveres.
El Cavaller, l'ha devorat el drac
i Montserrat és un castell de núvols.
Si un vent de dalt, de ben endalt, no bufa
i esventa cendres i revifa el foc,
se'ns glaçaran de tan ressecs els ossos.
Cal declarar la guerra de la pau
i batre's a pit nu i ull viu amb totes
les armes invencibles de l'amor.
Mai no serem si no som lliures, mai!
Que els sords ho sentin i que els muts ho cantin:
Mai no serem si no som lliures, mai!
Si som, siguem i, si no som, deixem-nos
de somnis, de records i de follies.
Siguem qui som amb voluntat de ferro.
Només serem allò que vulguem ser,
prínceps que fan honor al nom dels pares
i que s'abriguen amb la sang dels màrtirs.
Poble asservit i desunit, riota
davant altres pobles de la terra!
Posem-nos drets talment un bosc de pins
cridant aurores dins la nit dels segles.
Alcem-nos de la pols com un sol home.

Vosaltres la veieu? Jo no la veig,
només hi crec, i amb una fe molt pura.

Climent Forner

dimarts, 23 de juny del 2009

La nit de Sant Joan - Jaume Sisa


LA NIT DE SANT JOAN

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.

La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.

Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.

I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.

Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.

-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans i faig que s'odiïn.

Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.

Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes i porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.

No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.

És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames...

Jaume Sisa

diumenge, 5 d’abril del 2009

dissabte, 4 d’abril del 2009

Ivette Nadal

EN UNA ALTRA VIDA

En una altra vida vaig ser
Un colom missatger,
I ara només trobo amors
Passatgers..

Enyoro el cel,
Enyoro el vent..

En una altre vida vaig ser
Pastora de prats verds,
I ara només trepitjo el ciment...

Enyoro el verd,
I enyoro el Ter..
En una altre vida vaig ser
La vela d’un veler,
I ara només un vaixell fràgil de paper..

Enyoro el mar,
Enyoro la sal...

Si en una altre vida
Pogués ser...
La tinta d’un tinter!

Dóna’m més,
Estira’m més,
Pensa’m més,
Estima’m més..

Ivette Nadal

dijous, 19 de febrer del 2009

En la mort de Jordi Enjuanes-Mas

RUTA DE LA SEDA

En un país de til·la i camamil·la
i mil herbetes on posar la fe
per a una vida sana i més tranquil·la,
ara de cop he descobert el te.

I la meva fermança ara vacil·la
—i no sé encara massa bé el perquè—
quan flairosa la màquina m’estil·la,
exquisida, una tassa de cafè.

Perquè amb el te ja cap indret se’m veda:
per caravanserralls de mil camins
i romàntics mercats on la moneda

circula compartint els tes més fins
me’n vaig, seguint la ruta de la seda,
als més remots països i confins.

Jordi Enjuanes-Mas