23 de gener: Avui, per la primera i dolça volta, m'ha sorprès la blancor dels ametllers traient el cap per sobre dels recers de l'hort blanc de les monges caputxines: semblaven esfereïts de sentir-se tan florits tots sols entre les boirines.
6 de febrer: Avui semblaven valents i semblava que cantaven afrontant a tots els vents i a les neus que els vents portaven. Sota les neus imminents cantaven de l'alegria d'haver florit innocents abans de l'hora i del dia: des del fons dels jorns vinents, plorant, la Primavera els beneïa.
15 de febrer: Avui ha caigut neu damunt les flors i damunt de les coses primerenques: un matí de blancor que el sol ha fos. A migdia poncelles vermellenques han tret el cap florit entre la neu i han resplendit en mig de la blancura: els ametllers han dat gràcies a Déu agitant llur rosada vestidura.
El mirall es fa gran [com les meves pupil·les] i l'habitació queda fosca i m'hi acostumo felina. Perfum de mi, del meu perfum i del fum de la cigarreta, que s'escola per entre els cabells i els pèls, de maria, que arranco un cop al mes i els pits es mouen, [els naturals, els de silicona no] suaus, com una barca deixant remar la corrent. No penso en ell, ni en tu, en mi i m'excita que m'estimi tant. El mirall s'entela, s'estreny, i la música s'eixorda amb els meus crits ofegats [ai, els veïns!], i tinc els dits amagats entre les cames, jugant. Com els nens petits al Toca-toca, amb les textures dures, aspres i llefiscoses
Són éssers molt estranys, que viuen de la ploma o que no en viuen pas, depèn de l’estació. Són éssers molt estranys, que travessen la broma amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.
Tancada en un flascó tenen l’ànima prima; els seus diners, als llibres que mai no han editat; la seva dona viu lligada a alguna rima que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.
I pinten de colors l’asfalt gris i discret: quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà. Amb cintes de vellut decoren l’alfabet i treuen pels carrers els mots a passejar.
Tenen sovint un gos, company de vi i misèria, que els llepa tendrament les mans, mentre li surt dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.
Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors hi veuen, amagats, somriures femenins. Són éssers molt estranys, que canten les dissorts tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.
Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales que la Literatura enganxarà més tard al seu espectre gèlid, quan pugin les escales que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.
Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles, i saben aturar-se per beneir els cavalls. Caminen per l’horror, amb el cap a les illes on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.
Titllen d’artificials els seus breus paradisos, i fiquen els seus versos al fons d’un calabós, talment com si poguessin recloure un bloc de pisos perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.
Picapedrers ens fa a tornajornals la terra a qui retem franc vassallatge, nues les mans, els somnis per avals i uns mots antics com únic heretatge.
I carreu a carreu, els murs pairals ens cal alçar sense cap més guiatge que aquell que allà a Pedret en bells murals se’ns dóna amb els colors purs del missatge.
Bastim el nou casal! I un nou anhel, vencent la nit que encara ens atenalla, alci un pi de tres branques vers el cel.
I que els mots siguin vent que ningú esqualla, la nostra parla, ardent caliu fidel, la nostra veu, la mar que mai no calla.
"D’un cop de martell parteixo una roca i de l’esquerda en surt un vol de papallones". Joan Brossa
M’he inventat la pluja aquesta tarda. M’he inventat potser la tarda. La percepció és una fumera que no entela dins l’esperit, car t’enlaira amb peus en terra i cor enllà. Estenc l’armilla molla i el vent escup la pluja dins la llar. La percepció és un espinguet de cosa viva i un poc... de què diria? com ser lladre de la pena. M’he robat el Mal-que-atrapa aquesta tarda. M’he inventat potser la tarda. Estenc l’armilla molla i el vent escup la pluja dins la llar. I jo aquí sentint la tramuntana sentint que el riu va ple sentint eixa gropada sentint que la font raja m’he robat, m’he furtat, quasi m’he pres i m’he donat, m’he regalat. La percepció és un llamp de vida no dins l’ull, sinó en l’esguard. La percepció és ballar amb la mort i dar-li voltes, mitja volta i tal volta mitja volta és fer possible l’altra mitja. És de nit i no fa vent. M’he inventat la pluja aquesta tarda. M’he inventat potser la tarda i fot un vent que mou la terra i li da voltes, mitja volta i tal volta mitja volta és fer possible l’altra mitja. L’única cosa que veig és la que no sento. M’he inventat sentint la pluja aquesta tarda.
En David viu, com altres jubilats, a Califòrnia, en una casa de fusta. Té, com altres jubilats, 3 acres de terreny. Però deixa morir la fruita dels arbres i volta pel bosc a les nits quan sent els coiots. Diuen que no ha dormit des que va tornar amb la guerra al cap. L'enemic era lluny i no tenia cara. Va dir que disparessin. Després, en acostar-s'hi, va veure els ulls ja morts d'un nen d'onze anys.
érem a la vela per entre les tecles de la natura quan érem per una taula sobre les òrfenes que ens oferiren érem garfibles i doblegables pels encenedors del suro del cap érem capaços de veure en tot les pinces érem la força que fa que hi hagi una força érem la forca dels ultimàtums de la matèria érem els mossos a cal mecànic i reparàrem santa clotilde érem una tonada que no se sap com deu ser i així segur que no érem responsables de fer això perquè no es fa érem a tot arreu érem un fonament nou possible a cara o creu érem velocitats incontastrables encada batec érem la folla improvisació i sa partitura exacta quan encara no s'havien vist érem viscuts per altres que després se'n cansaven érem atacats per vidents que no passaven el mur d'abelles érem d'un amb un i àdhuc de dos en dos arribats a aigües mortes i tornar érem d'una sola manera sense dimonis ni mula guita ni llagues estranyes érem quelcom que hom no recomana ni ho vam recomanar érem els discutidors de l'ametlla amarganta a cada plaça érem encarregats d'escombrar i ho vam haver de fer amb els dits érem vora el pou sec mirant el nen al fons mentjant-se el pa amb tomàquet érem pastura de tots els mites i rebrotàvem érem defensats per dones pobres de llengua menystinguda érem al darrer moment salvats per elles i sobrevivíem érem dels que no ens havíem quedat al cementiri a veure què érem els que trobàvem recanvis a qualsevol mena de món real érem les mongetes tendres per al marquès i el marquès per a les mongetes érem a estudi estudiant persianes estudiant columnes érem a veure si el pa serà de franc ja o què érem a peu per sobre els terrats i a vegades molt més amunt érem de preguntar-ho directament érem l'abecé l'últim autobús érem i no érem i palpàvem misèria i riquesa i la finor dels tramussos érem, en un camí de vora mar des d'on es veia que arribaves amb les mans buides i amb una branca de fonoll als llavis i amb tots els llums de l'univers encesos i amb fressa d'animals entre les mates i amb les ones esbotzant-se acompanyant-te i amb els passos descalços mesurats entre una trencadissa de vidres i amb aire d'estar sempre a prop del riure a prop del plor i amb una quantitat d'encàrrecs infantils embolicats pel cos i amb l'esgarrifor de ser la gota que fa vessar tots els gots i amb tot i això no et vam dir res, què vols?