La mar que mai no calla

Miquel López Crespí - Els nostres morts

2011-11-04T15:02:00.000-07:00

ELS NOSTRES MORTS

Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.

Miquel López Crespí

Laura Lopez Granell - Plou

2011-06-30T23:30:00.000-07:00

PLOU

No riguis si vols ploure

no amaguis la tempesta

rere la calma amable

del sol del teu somriure.

No et neguis la ferida

per por a ferir si crides

no t'empassis la fel:

troni la teva veu enllà dels núvols.

I plou, plou si vols ploure

i esquitxa-ho tot de tu

i viu sense sequeres.

Laura Lopez Granell

Cant valencià d'estil al Festival de Poesia de Barcelona

2011-03-27T14:41:00.000-07:00

Enric Casasses - Mon pare

2011-03-16T10:41:00.000-07:00

MON PARE

Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l'home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l'esperit
i en el rebost
de l'infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot ateu.
No acceptà jous
posats per zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes
papes de romes
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectrògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s'hi endinsés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina,
car d'això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l'avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no ateu tou:
no hi creia, en reus.

Enric Casasses

Josep Carner - Honor de cavalleria

2011-03-14T06:18:00.000-07:00

HONOR DE CAVALLERIA

No lliurar-se als que són més,
desertar febles recers
pels països roquissers
on l'isard tot lliure es cria;
sense sostre ni descans
cobejar dies llunyans,
és riota de bergants
i honor de cavalleria.

Veure aquell posat que us fa
el perill quan hom hi va;
no saber de recular
ni de plànyer gosadia;
travessar la pau d'un crit
i d'un foc novell la nit,
de firaires és neguit
i honor de cavalleria.

I seguir sens cap ombreig
ço que enyoro i que no veig,
que és més bell que el besoteig,
menges, vins o pedreria;
riure al glavi cor endins
i morir sota els clarins,
és angoixa de mesquins
i honor de cavalleria.

Josep Carner
(de 'Sons de lira i flabiol', 1927)

Màrius Torres - ¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles...?

2011-01-15T04:56:00.000-08:00

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.

Màrius Torres
18 de juny 1942

Agustí Ferrer - Per tu, Joan

2010-12-09T08:39:00.000-08:00

PER TU, JOAN

Cobries amb l´orgasme gris blavós,
de gram estructurat, l´argila eixorca.
Li burxes els budells a cops de forca
i un arbre, a cada trau, neix vermellós.

Eròtic modelador,
pastosa dèria,
densa matèria,
pintor!

Terrisses i fang mut al finestral,
estàtics atuells de pell cremada
sotgen murmuris freds de cantonada,
vençut el blanc binomi original.

Geomètric creador,
febrós artista,
foll alquimista,
pintor!

Abstractes harmonies verd foscant
amaguen vells secrets fressats de móres.
Baveja gotes d´aigua per les vores
la clepsa que la sorra va xuclant.

Eremita del color,
bruixot, poeta,
sòlid esteta,
pintor!

Baixaven els ramats d´escorça bruna
per negres espirals, formant meandres.
Estrenyen el camí vols de calandres
i es cargolen les branques, una a una.

Embriac de la foscor,
pinzell perfecte,
germà dilecte,
pintor!

Agònics espetecs d´ala esquinçada
solcaven recs de sofre pel teu pit.
Roents ungles de foc ja són oblit
i dringa pels teus ulla la nova albada.

Pipaire i compositor,
ritme i vivència,
grec de Florència,
pintor!

Agustí Ferrer i Gasol
Juny de 1975

Nota de l'autor

Vaig compondre aquest senzill però emotiu poema l´any 1975. (Hòstia! M´he fotut vell). Cada quartet decasíl·lab correspon a una visió personal d´un quadre concret, excepte l´últim que, per raons paleses, he escrit aquests dies, ajustant-me, tant com he pogut, a l´estil, ritme i rima dels versos originals.

Jaume Pla, Mazoni - Perduts

2010-11-05T02:37:00.000-07:00

PERDUTS

Càlida i fresca com les primeres nits d’estiu
suau i ferma com tu quan somrius
la llum que ens envolta neix aquí al nostre costat
totes les mentides neixen de la veritat

Perduts en la boira però agafats de la mà
ja no hem de demanar perdó mai més
mor la tristesa que ens tenia glaçats tot aquest temps

Calor de ciutat bruta i rovellada per mil motius
que ens abraci l’aigua i dormim al llit del riu
adonar-se de tot no és cap cosa dolenta
el vent s’ho emportarà si estàs prou atenta

Perduts en la boira però agafats de la mà
ja no hem de demanar perdó mai més
mor la tristesa que ens tenia glaçats tot aquest temps

Jaume Pla, Mazoni

Per escoltar la cançó, cliqueu a PERDUTS

Vicent Andrés Estellés - Font serena

2010-10-18T05:16:00.001-07:00

FONT SERENA

A les nits escoltàvem entre el foc
passes cansades passes de cristall
al matí miràvem la finestra
oh font llunyana de la llibertat

Pujava el foc en llargues flames
flames d'amor i d'ansietat
ens cremava la sang i ficàvem
a les flames les pobres mans

Cantaven els obrers dalt dels andamis
semblava un colomer el dia blanc
venien plomes navegant lleugeres
oh font segura de la llibertat

Rebotava el pa a les paneres
i cantava la claredat
com l'aigua del poal corrien
mans de la solidaritat

El dia era com un vers senzill
el vent estava ple de davantals
enllestia la dona l'amanida
oh font senzilla de la llibertat

Com una parra prosperaven
els sentiments de dignitat
i la sang rebentava els cànters
de popular seguretat

Dessota l'or multiplicat del dia
creixen himnes com apostolats
com homes com treballadors colzes
oh font augusta de la llibertat

Avançaven les hores
duien el pas lleuger i compassat
alegrement els saludaven
des dels ports i des dels terrats

Cantava el dia com un vers senzill
el recorria una aigua popular
flotaven illes de corbelles punys
oh font alegre de la llibertat

Desencaixades les finestres
els balcons volien cantar
oh llum clara i sense cadenes
dia del signe rescatat

Enamoradament enamorada
la vida que pujava com el pa
il·luminant els llits i l'alegria
oh font tranquil·la de la llibertat

Bastien edificis feien mobles
treballaven la fusta de la pau
les aloses covaven entre versos
oh font serena de la llibertat

Vicent Andrés Estellés

Marcel Tuyet - La barra cega

2010-10-05T17:33:00.000-07:00

LA BARRA CEGA

Topant de cap en una i altra barra,
avançant d’esma pel camí del vici,
se’n ve el patumaire tot sol. Va cego.
D’un mal fuet petat amb mala traça,
la Guita va foradar-li una bóta i en l’altra
li ha posat mau-mau: el patumaire va cego.
Ve a abeurar-se al bar, com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb llurs companys, no: ve tot sol.
Els seus companys, per la plaça, per la barana,
pel brogit del Vall i en la Ribera,
fan dringar les ampolles mentre contemplen
els balls a l’atzar... Ell cauria.
Topa de morro en l’enregistradora caixa
i recula afrontat... Però torna
i baixa el cap a la pica dels plats i beu calmós.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al sostre, enorme, el cremat barret
amb un gran gest de pasdoble; parpelleja
quan veu aquell munt de nines i se’n torna,
orfe de vi, sota el petard que crema,
vacil·lant pels tirabols inoblidables,
brandant, permanentment, una altra bóta.

Marcel Tuyet

Joan Margarit - La llibertat

2010-09-25T01:36:00.000-07:00

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit

Lluís Capdevila i Víctor Mora - Evocació al Pirineu

2010-09-09T03:49:00.000-07:00

EVOCACIÓ AL PIRINEU

De Cançó d'amor i de guerra (sarsuela)

Pirineu, tes blanques comes
parlen a l'eternitat
dels combats i les victòries
ets emblema immaculat

Front altiu de nostra terra
amb el més encès fervor
jo et proclamo, dolça serra,
de les serres la millor

Pirineu, serra estimada
fins al cel aixeca el front
perquè ets tu, muntanya aimada,
la més bella d'aquest món

Si d'aquí em traieu un dia
fóra aital el meu sofrir...
Pirineu, que d'enyorança
no trigaria a morir

Pirineu, dolça terra, tota plena de neu.
Pirineu...

Lletra: Lluís Capdevila i Víctor Mora
Música: Rafael Martínez Valls

El títol original,
"Els soldats de l'ideal",
va ser prohibit per la dictadura.

Estrenada el 16 d'abril de 1926
al Teatre Nou de Barcelona.

Joan Maragall - Oda a Espanya

2010-06-29T06:06:00.000-07:00

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Quirze Grifell - Plou

2010-04-19T06:38:00.000-07:00

PLOU

plou damunt del mar

plou dins els sacs de farina

plou sota l'arc de Sant Martí

plou a la panxa del bou

plou sota el raig de la font

plou sobre el sexe dels àngels

plou al cor de l'assassí

plou a les ulleres graduades

plou entre el dia i la nit

plou a les agulles del rellotge

plou sota el llit

plou al magatzem del sucre

plou entre els dits de les mans

plou entre els besos dels amants

plou entre l'ahir i l'avui

plou sobre la meva infantesa

plou sobre els dies que vindran

Quirze Grifell

Albert Andrades - Deixa'm cuidar de tu i atresorar-te

2010-04-14T14:04:00.001-07:00

DEIXA´M CUIDAR DE TU, I ATRESORAR-TE

Deixa´m cuidar de tu, i atresorar-te
en dosis pures i perfectes, deixa
que el dia vint de no sé quin octubre
s´assembli a avui, no en res més que en nosaltres,
deixa que el tomb incert i variable
del temps i dels afanys, amb nous matisos
adorni el nostre amor, sense canviar-lo.
I si un dia prenem una altra ruta
per ser millors, deixa llavors que cregui
que vaig cuidar de tu.
Però recorda
-oh, sobretot recorda-
que jo, semblant més fort, era el més feble.

Albert Andrades i Francia

Lluís Urpinell - Van i vénen

2010-03-25T05:59:00.000-07:00

VAN I VÉNEN...

Van
I
Vénen
Els anys,
I
Vols
Volar,
I més
Volar,
Córrê-ho,
I
Recórrê-ho
Tot...,
Encara...

Però,
Abans
D’agafar
Cap avió,
S’ha
De passar
Control
Policial
I,
Si
L’aproves,
Fer
Sempre
Espera...

Així
Va
Tot...

Lluís Urpinell-i-Jovani
Gàrnatha, 24-III-2010

Miquel Pujadó - Els poetes, de Léo Ferré

2010-03-21T08:35:00.000-07:00

Els poetes

Text: Léo Ferré/Miquel Pujadó
Música: Léo Ferré

Són éssers molt estranys, que viuen de la ploma
o que no en viuen pas, depèn de l’estació.
Són éssers molt estranys, que travessen la broma
amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.

Tancada en un flascó tenen l’ànima prima;
els seus diners, als llibres que mai no han editat;
la seva dona viu lligada a alguna rima
que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.

I pinten de colors l’asfalt gris i discret:
quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà.
Amb cintes de vellut decoren l’alfabet
i treuen pels carrers els mots a passejar.

Tenen sovint un gos, company de vi i misèria,
que els llepa tendrament les mans, mentre li surt
dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria
que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.

Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors
hi veuen, amagats, somriures femenins.
Són éssers molt estranys, que canten les dissorts
tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.

Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales
que la Literatura enganxarà més tard
al seu espectre gèlid, quan pugin les escales
que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.

Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles,
i saben aturar-se per beneir els cavalls.
Caminen per l’horror, amb el cap a les illes
on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.

Titllen d’artificials els seus breus paradisos,
i fiquen els seus versos al fons d’un calabós,
talment com si poguessin recloure un bloc de pisos
perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.

Jaume Arnella - Romanço de Quico Sabaté (Francesc Sabaté i Llopart)

2010-01-12T02:51:00.000-08:00

DEL PIRINEU AL MONTSENY

El darrer viatge de Quico Sabate

I. DEL PIRINEU...

Més de mil camins davallen
del Pirineu al Montseny;
n’hi ha de plàcids i agradosos
i més d’un aspre i ferreny.

II. LA HISTÒRIA D’UN VIATGE

És la història d’un viatge,
el seu viatge darrer,
el d’un maquis llegendari:
el d’en Quico Sabater.

Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.

Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.

I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassagoda,
Llorona i coll de la Creu.

La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.

A Falgars parada i fonda,
no s’ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.

No tot són flors i violes,
que comença l’embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.

Un carter rural passava,
cuit a l’ombra i força hostil,
mig fent l’orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.

Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l’enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l’altre fuig.

Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.

III. ...AL MONTSENY

I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.

I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.

Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.

Quan els vells de la masia
a l’hostal van ’nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.

Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabater.

Que s’escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".

Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s’entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.

Obligant-lo, a punta d’arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.

A l’entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l’esperen les escopetes
dels civils i el sometent.

Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.

Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabater.

Jaume Arnella

Agustí Ferrer - Nadala Trista

2009-12-24T08:18:00.000-08:00

NADALA TRISTA

Floreixen els auguris de l´oracle:
trenca aigües una verge a mitjanit.
Li fa de llevadora el glaç humit
que rebla l´encanteri del miracle.

Neix un marrec bonic que goig traspua
mentre escampa amb els ulls bocins de cel.
Àngels, pastors i mags mena l´estel
que missatges d´amor porta a la cua.

¿ Podré avui entonar, menut pessebre,
les alegres tonades del portal
veient el meu País corcat i amb febre?

Astorat en un món paradoxal,
engrunes d´esperança colga el gebre.
Sega arran amb la dalla, ofès Nadal !

Agustí Ferrer i Gasol

Marcel Tuyet - Podria dir

2009-11-22T10:33:00.000-08:00

PODRIA DIR

Mandrejar sota les neus malaltes de blancs nuclears.
Carregar les culpes d’uns errors que ens van sortir cars.
Intentar de descobrir nous horitzons enmig de cercles que no es tanquen mai.
Oblidar els pròxims futurs fets de misèries i trobades furtives, esmorzars de silencis...

PODRIA DIR QUE TOT VA BÉ,
PODRIA DIR QUE AVUI ÉS MAI I RES NO SÉ
PODRIA DIR QUE, SENSE TU, EL DEMÀ NO ARRIBA
PODRIA DIR QUE TU I JO SOM MENTIDA.

Sortir a buscar les quimeres que ens vam jurar prometre.
Arraconar tots els somriures de falsa modèstia.
I provar d’imaginar un seguit de codis que ens revelin el camí correcte.
Amagar-nos a les cales de les platges d’antigues vivències, d’aquest sol de la infància...

PODRIA DIR QUE TOT VA BÉ,
PODRIA DIR QUE AVUI ÉS MAI I RES NO SÉ
PODRIA DIR QUE, SENSE TU, EL DEMÀ NO ARRIBA
PODRIA DIR QUE TU I JO SOM MENTIDA.

La calma arriba a poc a poc,
les mans obertes cap a enlloc...
Comptar els compassos que han quedat
al pentagrama... cau la vida per un forat.

PODRIA DIR QUE TOT VA BÉ,
PODRIA DIR QUE AVUI ÉS MAI I RES NO SÉ
PODRIA DIR QUE, SENSE TU, EL DEMÀ NO ARRIBA
PODRIA DIR QUE TU I JO SOM MENTIDA.

Marcel Tuyet

Joan Margarit - Meditació de Vil·la Joana

2009-09-12T08:44:00.000-07:00

MEDITACIÓ DE VIL·LA JOANA

Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure,

sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida.

La superstició i la caritat el van arrossegar,

cansat i trist, amb la sotana llòbrega,

lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.

En Verdaguer ha trobat la por de perdre aquesta llengua

que és feta a mida de la poesia, aquesta llengua que li dec a ell,

sòrdid home d’església, el meu Baudelaire sense “L’albatros”,

primera alzina fosca cremada al foc d’aquest país difícil.

-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.

Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers.

I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats

es van endur la seva mare per afusellar-la a l’alba contra el mur del cementiri.

Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.

Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça.

Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts.

Hem escollit ser un poble sense herois.

Just aquesta és, avui, la nostra força.

Cal esborrar tants mites amagats de sota la mirada

impertorbable de les aus de rapinya que vigilen encara.

Tota la vida les he hagut de veure, de pedra o bronze,

en els escuts enormes presidint les façanes de l’estat.

El cos posat de front, el cap de rigorós perfil, les ales,

un capot damunt l’espatlla. Un ull maligne,

el bec cruel a punt d’arrencar les entranyes.

Dominar sense dormir.

-Quin aire respiràveu, aus colossals amb urpes,

per decidir el que en dèieu “Unitat de Destí”?

Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.

Que la vostra mirada ja no és ni severa, ni ferotge, ni rapinyaire.

Però, encara se sent aquella olor de corral,

de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya!

Joan Margarit

Poema inèdit, transcrit directament de la lectura que en va fer Joan Margarit a l'acte de la Diada 2009 al Parc de la Ciutadella.

Joan Vinyoli

2009-08-31T15:05:00.000-07:00

SUNT LACRIMAE RERUM

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
"La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura."

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
devant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
devant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.

Joan Vinyoli

Marc Carrillo

2009-08-08T09:16:00.000-07:00

AFICIONATS

Jo planyo els poetes orbs en el metratge,
que a cop de vers lliure invoquen sapiència.
Que de mots n'ignoren l'emmagatzematge:
en joc posen sols la seva insolència.
Amunt les rucades!, cap aprenentatge,
d'orgull no els en manca: sobra competència!
Se saben vers mestres d'altíssim voltatge,
i són sols ganduls lluint indolència.

Marc Carrillo

Climent Forner - Plany per Catalunya

2009-06-29T07:50:00.000-07:00

PLANY PER CATALUNYA

Vosaltres la veieu? Jo no la veig
ni des dels pollegons del Pedraforca;
només hi crec, i amb una fe molt pura,
a prova de prodigis i miracles.
Fou una pàtria. Bella i poderosa
dama d'amors i honors, s'emmirallava
en la profunda i blava mar d'Ulisses,
mentre s'ornava els pits amb tarongina,
es bressolava amb dolços cants de monjos
i es desvetllava al so de roncs clarins.
Ara jeu morta sota fredes lloses
i avergonyides roses en espera
d'un nou oracle que ressusciti.
No és morta, dorm, o és morta ja per sempre?
Cal descalçar-nos i pregar en silenci.

Podem llençar balcons avall senyeres
talment un clam de festa que es desbordi
en quatre rius damunt de les teulades:
d'aigua rosada, els rius no són de sang.
Podem ballar sardanes a la plaça
i fer que les muntanyes amb nosaltres
no parin de ballar-ne: la tenora
fa un espinguet de funeral solemne.
Podem segar a cops de falç fantàstiques
espigues d'or, que no ens duran pa a taula
si les cadenes van oscant la falç.
Podem brandar l'ensenya amb braç ardit,
que no tremola ni una fulla d'àlber.
Podem fer de la parla un baluard,
que l'enemic, astut, és dintre casa.
Podem guarnir de fulles de paraules
el cadavèric Pi de les Tres Branques,
que no reverdirà de primaveres.
El Cavaller, l'ha devorat el drac
i Montserrat és un castell de núvols.
Si un vent de dalt, de ben endalt, no bufa
i esventa cendres i revifa el foc,
se'ns glaçaran de tan ressecs els ossos.
Cal declarar la guerra de la pau
i batre's a pit nu i ull viu amb totes
les armes invencibles de l'amor.
Mai no serem si no som lliures, mai!
Que els sords ho sentin i que els muts ho cantin:
Mai no serem si no som lliures, mai!
Si som, siguem i, si no som, deixem-nos
de somnis, de records i de follies.
Siguem qui som amb voluntat de ferro.
Només serem allò que vulguem ser,
prínceps que fan honor al nom dels pares
i que s'abriguen amb la sang dels màrtirs.
Poble asservit i desunit, riota
davant altres pobles de la terra!
Posem-nos drets talment un bosc de pins
cridant aurores dins la nit dels segles.
Alcem-nos de la pols com un sol home.

Vosaltres la veieu? Jo no la veig,
només hi crec, i amb una fe molt pura.

Climent Forner

La nit de Sant Joan - Jaume Sisa

2009-06-23T04:40:00.000-07:00

LA NIT DE SANT JOAN

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.

La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.

Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.

I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.

Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.

-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans i faig que s'odiïn.

Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.

Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes i porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.

No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.

És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames...

Jaume Sisa

Ivette Nadal - Guerres dolcíssimes

2009-04-05T15:43:00.000-07:00

Ivette Nadal

2009-04-04T09:30:00.000-07:00

EN UNA ALTRA VIDA

En una altra vida vaig ser
Un colom missatger,
I ara només trobo amors
Passatgers..

Enyoro el cel,
Enyoro el vent..

En una altre vida vaig ser
Pastora de prats verds,
I ara només trepitjo el ciment...

Enyoro el verd,
I enyoro el Ter..
En una altre vida vaig ser
La vela d’un veler,
I ara només un vaixell fràgil de paper..

Enyoro el mar,
Enyoro la sal...

Si en una altre vida
Pogués ser...
La tinta d’un tinter!

Dóna’m més,
Estira’m més,
Pensa’m més,
Estima’m més..

Ivette Nadal

En la mort de Jordi Enjuanes-Mas

2009-02-19T05:25:00.000-08:00

RUTA DE LA SEDA

En un país de til·la i camamil·la
i mil herbetes on posar la fe
per a una vida sana i més tranquil·la,
ara de cop he descobert el te.

I la meva fermança ara vacil·la
—i no sé encara massa bé el perquè—
quan flairosa la màquina m’estil·la,
exquisida, una tassa de cafè.

Perquè amb el te ja cap indret se’m veda:
per caravanserralls de mil camins
i romàntics mercats on la moneda

circula compartint els tes més fins
me’n vaig, seguint la ruta de la seda,
als més remots països i confins.

Jordi Enjuanes-Mas

Josep Maria de Sagarra

2008-11-30T16:06:00.000-08:00

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra

Montserrat Altarriba

2008-11-19T04:00:00.000-08:00

ÈXTASI

Has posseït el mar? Jo, l’horitzó.
Al llom d’un dofí daurat,
lluny de la barca, l’èxtasi
provocat per la impúdica llum
ens abrivava rius de sang
amb el més voraç i primitiu instint.
Retuts de fam, esberlàvem la petxina
amb els glavis afilats del desig.
Res no ens atreia, res, llevat del sol
i de les guspires de sal
que ens fendien les entranyes.
Embarcàrem de nit, rancorosos, cap al retorn,
deixant instants d’un Tot inoblidable
dibuixats a la franja de foc
on s’uniren els límits.
Absència de símbols a l’esplanada
del virginal silenci.
Només la complicitat del cel,
només la veracitat de l’infinit.
Portats d’un sol anhel, lluny de la barca:
Hem posseït el mar i l’horitzó.

Montserrat Altarriba

Marcel Tuyet

2008-11-18T06:54:00.000-08:00

ALLIBERANT TEMORS

Que braços més lliures
puguin agafar el teu sol
que, cansat, reposa en el llit d’ones.

Que el front de lluna
que ara cerques per atzar
no et condemni a l’endemà.

Que al final de l’univers
t’esperi la llum fictícia
que projecta ombres obscenes.

Que aquests dits estranys
em desprenguin de la molsa
que embolcalla els meus sentits.

I és trist.
Però no és gaire sovint que tenim
els records que volem.

Marcel Tuyet

Josep Carner

2008-11-15T02:31:00.000-08:00

CONVERSA DE NÚVOLS

Eren tres núvols un matí plaent:
nous, escampats escabelladament.
-De bella gana, deia l'un, faria
voltant el món, interminable via.
És mon desig de cavalcar tot vent.

-El vent, deia el segon, t'esfilagarsa;
és malsegur d'anar damunt davall.
Val més durar tot un hivern, colgar-se
damunt la neu quietament esparsa
i ésser avar, aclofat en una vall.

Feia el petit: -Oh, córrer, quin martiri!
durar, quin greu! Voldria avui, colpit
pel sol vermell quan de biaix em miri,
fer-me encenall ardent i defallir-hi
i estalviar-me l'ombra de la nit.

Josep Carner

Jordi Lladó i Vilaseca

2008-11-10T09:42:00.000-08:00

BASSALS

Era aquell gran Baudelaire,
el que primer us va cantar?
Era un cigne o era un oca?
Tant fa: l'aigua era pudent
i el racó mústic.
Tu que cerques el lluent
entre aquest sinell tan llostre,
mira el nen com xipolleja
i el colom que estanys implora.
(Vora teu, uns tristos tràfecs,
mercadet de la miseria).

Jordi Lladó

Jordi Lladó i Vilaseca

2008-11-10T09:35:00.000-08:00

MAITINES

Marge a marge,
feixa a feixa,
l'hivern destil.la reguerols fumosos,
i un tebi bany desvetlla les clivelles
de l'hort,
dels camps...
Cap a migjorn, rius i ferrovies,
mines, xemeneies i filats,
i un convoi blau i fusta que travessa les arcades.
Rere els vidres, l'alegria a doll juga amb els llirons,
i sent el xiulet que travessa els mars daurats,
i flaira la viola que ja brolla.

Jordi LLadó

Cant de la independència

2008-09-15T01:54:00.000-07:00

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora,
camini tota sola vers l'Ideal que enarbora
bon punt vibri pels aires el crit de Via fora!
i la bandera santa onegi a nostra vora.

Finí el seu esclavatge la terra catalana;
avui tota es redreça sentint-se sobirana,
al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria
si cal als braços força per aixecar els fusells.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats.
Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure.
I si vivim veurem la Catalunya lliure
formant en la sardana dels pobles alliberats.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Lletra: Vicenç-Albert Ballester
(creador el 1908 de la senyera estelada)
Música: Del cantautor Josep Meseguer
Veu: Núria Inglès
Arranjaments musicals: Jordi Prades

Joan Salvat - Papasseit

2008-07-28T10:27:00.000-07:00

Prometença

escolta amada meva:

si jo anava a una guerra

portaria l’espasa com els guerrers d’abans

duien l’arc de sagetes

lluitaria qui sap per quina ampla bandera

-però millor que fos la de la meva terra:

quatre barres de sang

l’or del cor que voleia

muntaria un cavall de crinera lluenta

i el meu nom s’alçaria

més alt que la congesta

el meu casc

com l’estel

prendria les ciutats

i llurs noies vindrien a rebre’m

no sabria tornar

si tornar no podria amb l’espasa florida

Joan Salvat-Papasseit

Marcel Tuyet

2008-07-09T16:13:00.000-07:00

Immiscible

Com cíclic maldecap d’una ressaca
bastida d’aiguardent desconegut,
gronxat a l’epidermis d’una hamaca
així jo redibuixo el món que put.

I escopiré gargalls a la vorera
quan l’univers no em porti la contrària.
Em quedo sol a les sales d’espera
com màrtir bolxevic nascut d’un pària

arraconat a les conques del Sena.
Evito, de les penes, sortir il·lès
i resguardar-me el cap sota l’ombrel·la.

No m’és possible barrejar-me més:
vomito un trist consol de quars i mica
a un orinal ben brut de pàl·lid gres.

Marcel Tuyet i Plans

Joan Vinyoli

2008-07-04T09:52:00.000-07:00

L'arbre incandescent

Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.

Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.

Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.

Joan Vinyoli

Joan Maragall

2008-06-30T12:34:00.000-07:00

Els ametllers

Fulls de dietari - 1901

23 de gener:
Avui, per la primera i dolça volta,
m'ha sorprès la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de l'hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts
de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines.

6 de febrer:
Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l'alegria
d'haver florit innocents
abans de l'hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:
Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.

Joan Maragall

Laia Martinez i Lopez

2008-06-18T15:27:00.000-07:00

a. masturbadora

El mirall es fa gran
[com les meves pupil·les]
i l'habitació queda fosca
i m'hi acostumo
felina.
Perfum de mi,
del meu perfum
i del fum
de la cigarreta, que s'escola
per entre els cabells
i els pèls, de maria,
que arranco un cop al mes
i els pits es mouen,
[els naturals, els de silicona no]
suaus,
com una barca deixant remar
la corrent.
No penso en ell, ni en tu,
en mi i m'excita
que m'estimi tant.
El mirall s'entela, s'estreny,
i la música s'eixorda
amb els meus crits
ofegats
[ai, els veïns!],
i tinc els dits amagats
entre les cames,
jugant.
Com els nens petits
al Toca-toca,
amb les textures dures,
aspres i llefiscoses

Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984)

Miquel Pujadó / Léo Ferré

2008-06-16T08:25:00.000-07:00

Els poetes

Són éssers molt estranys, que viuen de la ploma
o que no en viuen pas, depèn de l’estació.
Són éssers molt estranys, que travessen la broma
amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.

Tancada en un flascó tenen l’ànima prima;
els seus diners, als llibres que mai no han editat;
la seva dona viu lligada a alguna rima
que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.

I pinten de colors l’asfalt gris i discret:
quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà.
Amb cintes de vellut decoren l’alfabet
i treuen pels carrers els mots a passejar.

Tenen sovint un gos, company de vi i misèria,
que els llepa tendrament les mans, mentre li surt
dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria
que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.

Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors
hi veuen, amagats, somriures femenins.
Són éssers molt estranys, que canten les dissorts
tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.

Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales
que la Literatura enganxarà més tard
al seu espectre gèlid, quan pugin les escales
que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.

Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles,
i saben aturar-se per beneir els cavalls.
Caminen per l’horror, amb el cap a les illes
on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.

Titllen d’artificials els seus breus paradisos,
i fiquen els seus versos al fons d’un calabós,
talment com si poguessin recloure un bloc de pisos
perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.

Miquel Pujadó / Música de Léo Ferré

Vicent Andrés Estellés - Coral romput - Ovidi Montllor

2008-06-14T04:43:00.001-07:00

Jordi Enjuanes-Mas

2008-06-12T04:21:00.000-07:00

La mar que mai no calla

A l’amic Quirze Grifell

Picapedrers ens fa a tornajornals
la terra a qui retem franc vassallatge,
nues les mans, els somnis per avals
i uns mots antics com únic heretatge.

I carreu a carreu, els murs pairals
ens cal alçar sense cap més guiatge
que aquell que allà a Pedret en bells murals
se’ns dóna amb els colors purs del missatge.

Bastim el nou casal! I un nou anhel,
vencent la nit que encara ens atenalla,
alci un pi de tres branques vers el cel.

I que els mots siguin vent que ningú esqualla,
la nostra parla, ardent caliu fidel,
la nostra veu, la mar que mai no calla.

Jordi Enjuanes-Mas

Josep Pedrals diu Palau i Fabre

2008-06-11T14:36:00.000-07:00

Blanca Llum Vidal

2008-06-09T15:51:00.000-07:00

Furt

"D’un cop de martell parteixo una roca
i de l’esquerda en surt
un vol de papallones".
Joan Brossa

M’he inventat la pluja aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda.
La percepció és una fumera
que no entela dins l’esperit,
car t’enlaira amb peus en terra
i cor enllà.
Estenc l’armilla molla
i el vent escup la pluja dins la llar.
La percepció és un espinguet de cosa viva
i un poc... de què diria?
com ser lladre de la pena.
M’he robat el Mal-que-atrapa aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda.
Estenc l’armilla molla
i el vent escup la pluja dins la llar.
I jo aquí
sentint la tramuntana
sentint que el riu va ple
sentint eixa gropada
sentint que la font raja
m’he robat, m’he furtat, quasi m’he pres
i m’he donat, m’he regalat.
La percepció és un llamp de vida
no dins l’ull, sinó en l’esguard.
La percepció és ballar amb la mort
i dar-li voltes, mitja volta
i tal volta mitja volta
és fer possible l’altra mitja.
És de nit i no fa vent.
M’he inventat la pluja aquesta tarda.
M’he inventat potser la tarda
i fot un vent que mou la terra
i li da voltes, mitja volta
i tal volta mitja volta
és fer possible l’altra mitja.
L’única cosa que veig és la que no sento.
M’he inventat sentint la pluja aquesta tarda.

Blanca Llum Vidal (1/6/08)

Hermínia Mas

2008-06-05T04:59:00.000-07:00

Onze anys

En David
viu, com altres jubilats,
a Califòrnia,
en una casa de fusta.
Té, com altres jubilats,
3 acres de terreny.
Però deixa morir
la fruita dels arbres
i volta pel bosc a les nits
quan sent els coiots.
Diuen que no ha dormit
des que va tornar
amb la guerra al cap.
L'enemic era lluny
i no tenia cara.
Va dir que disparessin.
Després, en acostar-s'hi,
va veure els ulls ja morts
d'un nen d'onze anys.

Hermínia Mas

Enric Casasses

2008-06-02T10:27:00.000-07:00

Terminal Bé

érem a la vela per entre les tecles de la natura quan
érem per una taula sobre les òrfenes que ens oferiren
érem garfibles i doblegables pels encenedors del suro del cap
érem capaços de veure en tot les pinces
érem la força que fa que hi hagi una força
érem la forca dels ultimàtums de la matèria
érem els mossos a cal mecànic i reparàrem santa clotilde
érem una tonada que no se sap com deu ser i així segur que no
érem responsables de fer això perquè no es fa
érem a tot arreu
érem un fonament nou possible a cara o creu
érem velocitats incontastrables encada batec
érem la folla improvisació i sa partitura exacta quan encara no s'havien vist
érem viscuts per altres que després se'n cansaven
érem atacats per vidents que no passaven el mur d'abelles
érem d'un amb un i àdhuc de dos en dos arribats a aigües mortes i tornar
érem d'una sola manera sense dimonis ni mula guita ni llagues estranyes
érem quelcom que hom no recomana ni ho vam recomanar
érem els discutidors de l'ametlla amarganta a cada plaça
érem encarregats d'escombrar i ho vam haver de fer amb els dits
érem vora el pou sec mirant el nen al fons mentjant-se el pa amb tomàquet
érem pastura de tots els mites i rebrotàvem
érem defensats per dones pobres de llengua menystinguda
érem al darrer moment salvats per elles i sobrevivíem
érem dels que no ens havíem quedat al cementiri a veure què
érem els que trobàvem recanvis a qualsevol mena de món real
érem les mongetes tendres per al marquès i el marquès per a les mongetes
érem a estudi estudiant persianes estudiant columnes
érem a veure si el pa serà de franc ja o què
érem a peu per sobre els terrats i a vegades molt més amunt
érem de preguntar-ho directament
érem l'abecé l'últim autobús
érem i no érem i palpàvem misèria i riquesa i la finor dels tramussos
érem, en un camí de vora mar des d'on es veia que arribaves amb les mans buides
i amb una branca de fonoll als llavis
i amb tots els llums de l'univers encesos
i amb fressa d'animals entre les mates
i amb les ones esbotzant-se acompanyant-te
i amb els passos descalços mesurats entre una trencadissa de vidres
i amb aire d'estar sempre a prop del riure a prop del plor
i amb una quantitat d'encàrrecs infantils embolicats pel cos
i amb l'esgarrifor de ser la gota que fa vessar tots els gots
i amb tot i això no et vam dir res, què vols?

Enric Casasses

Jacint Verdaguer

2008-05-30T03:22:00.000-07:00

Plus ultra

Allà d'allà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
- Estrelleta - jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

Jacint Verdaguer

Maria del Mar Bonet

2008-05-22T02:57:00.000-07:00

Anells d'aigua

Creix la lluna dins l'anell,
el meu anell d'aigua.
Com em brillarà la mà
amb la gota de rosada!

La bona tarda de pluja
ha fet respirar el jardí,
que guarda com un tresor
una gota a cada fulla.

Aniré per camins
que no tenen guarda
i m'asseuré respirant
ben a prop de les plantes.
Si sento el teu alè prop meu,
em tornaré aigua estancada,
escaleta per pujar,
flor de baladre,
roseta del roser blanc
i palmera enamorada.

M'han robat el meu anell
amb la gemma color d'aigua.
A quina mà creixerà
la lluna que jo estimava?

Maria del Mar Bonet

Eduard J. Verger

2008-05-15T08:45:00.000-07:00

A la imatge, Vicent Andrés Estellés

TÚMUL FET A CODOLADES
PER UNA MUSA DE LA RIBERA
EIXINT PEL PORTAL DEL TAMBOR
A LA VORA DEL RIU MAGRE

Pensà un poeta carletí
un diumenge de rams, de bon matí:
- M'ha revelat el Pare Déu
com recobrar la glòria que se'm deu.
Perquè la dura competència
me la té segrestada, ací en València
i en bona part de Catalunya:
com més poetes hi ha, més se m'allunya.
A partir d'ara, si Déu vol,
tindré una llengua per a mi tot sol,
on no hi haurà cap Estellés,
cap Riba, cap Espriu ni cap Garcés
ni Vinyoli ni Triadú
ni Arderiu ni Manent ni Vallverdú
ni Rosselló ni Ferrater
ni Bartra ni Folguera ni Carner
ni Teixidor ni Martí i Pol
ni Foix ni Papasseit ni de Palol
ni Sarsanedas ni Llompart
ni Brossa ni Bonet ni Pere Quart
ni Pons ni cap López Picó
ni Fuster ni ningú més gran que jo.
I, tot allò que tinc escrit,
tornaré a publicar-ho, traduït
del català al meu nou invent:
total és suprimir algun accent
i molt poc més: s'entendrà igual,
ací i en Santanyí i en la Bisbal.
Però, la feta que hauré fet...,
no se'n voran més grosses ni en Carlet!

Eduard J. Verger

Joan Salvat - Papasseit

2008-05-12T11:05:00.000-07:00

Res no és mesquí

A Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit

Del llibre L'irradiador del port i les gavines

Tomàs Arias

2008-04-28T07:28:00.000-07:00

frares i mares

quantes dones cal conèixer

per dir que coneixes les dones?

dues? cent? totes?

i com les has de conèixer?

pel nom? d'haver-t'hi allitat?

d'haver-t'hi casat?

d'haver-te'n divorciat?

voler conèixer les dones

s'entén que és, clarament,

una temeritat.

una dona és una planta,

que no vol aigua,

que en vol molt poca,

i no sempre, a vegades.

cal observar-la atentament,

i no hi ha norma, ni mesura,

ni possibilitat de relaxar-se,

que ho nota, i se'n ressent.

d'homes, en canvi,

només n'has de veure un,

són tots iguals.

un home és un paquet de feina

que descuida sistemàticament

la higiene personal i tendeix

inexorablement al consum

de pornografia, això sinó

enfila vicis més particulars

com la consumició de drogues

plàstiques o ludopàtiques

o el tan polèmic i freqüent

abús de la força bruta.

vicis, tots ells,

ideats amb l'única finalitat

d'evidenciar l'estupidesa

masculina i contribuir a impulsar

la imparable revolució femenina

que culminarà, segur,

amb la conquesta d'un món

inequívocament millor,

governat per elles,

amb elles i entre elles.

un nou ordre biològic

en el que l'home,

definitivament estupiditzat

i melangiós recuperarà

el seu lloc a l'univers

que no és altre que

procurar i mantenir

el benestar i la satisfacció

de la dona.

val, ara ja podem follar, o tampoc?

Tomàs Arias

Del llibre Odi sobre tela, gener 2008

Jordi Enjuanes-Mas

2008-04-27T09:47:00.000-07:00

Pomell de roses seques

D’un altre temps, d’un altre espai, les roses
estantissament seques, guarden forma,
si no el color, record, si no l’aroma,
mots velats en un vers ja fet silenci.

Encara en els vells pètals, el misteri
resta clos, amagat en laberíntics
corrents per on la saba ara adormida
fluïa des del cor pur de la terra.

I no sabria dir com són penyora
de l’esclat del que foren i com resta
l’anhel de llum en aquests ulls que em miren

més enllà de la pàtina polsosa
d’aquestes roses que temps ha collírem
i són un crit i un cant flairós de vida.

Jordi Enjuanes-Mas

Jaume Roig

2008-04-22T04:27:00.000-07:00

El cavaller

Lo cavaller

Jordi guerrer

cuida avançar

per defensar

del rei la filla

on era el drac

tal premi n'hac:

molt poc après

ell ne fou pres

e fort batut;

dins en Barut

fou escorxat

per mig serrat.

Jaume Roig (1401-1478)

Guillem de Berguedà

2008-04-18T07:52:00.000-07:00

Arondeta

Oreneta, el teu cant m'enfurisma:
què vols? què cerques? que no em deixes dormir?
M'has enutjat i no sé què respondre,
perquè jo no he estat sa des de que vaig travessar Gironda;
i com que no em dius salutació o missatge
de Bon Esper (Bona Esperança), no entenc ton llenguatge.

II
Senyor amic, ràpidament em féu venir
la vostra dama, perquè té desig de vós,
i si ella fos, com ho sóc jo, oreneta,
ja fa dos mesos que us fóra a l'espona;
però com que no sap el país ni la ruta,
m'ha enviat ací per saber la vostra intenció.

III
Oreneta, millor t'hauria d'acollir
i honrar-te i estimar-te i servir-te més.
Que us salvi el Déu que tot el món corona,
que formà cel i terra i mar profunda;
i si jo us he dit alguna vilania,
per favor us demano que no se'm torni dany.

IV
Senyor amic, qui em féu venir a vós,
Vostra dama, em féu jurar i prometre
que us recordés la sibella de la gonella
i l'anell d'or, que convé que s'amagui,
i quan us va posar la bona fe en penyora
amb un bes que tinguéreu per avançat.

V
Oreneta, del rei no em puc separar
perquè a Tolosa em convé seguir-lo;
però bé sap mon Jordan, que encara que algú rondini,
al mig del prat, prop de l'aigua del Garona,
el derrocaré davant tots sobre l'herba,
i no crec dir jactància ni vilesa.

VI
Senyor amic, Déu us deixi complir
vostre desig, que jo no podré evitar,
quan me'n vagi, que em pelin o em plomin,
i quan sabrà que esteu en regne estrany,
li'n patirà son cor fer i salvatge.

(1185)

Guillem de Berguedà (1130?-1195 / 1196)